Entre les efemèrides musicals d'aquest 2025 que tot just hem encetat n'hi ha una que el món del lied (i espero que no només) celebrarà àmpliament: el centenari del naixement de Dietrich Fischer-Dieskau. Un gran baríton, sí, però, sobretot, una personalitat sense la qual no s'entendria el gènere a la segona meitat del segle XX (la difusió, la recepció, i fins i tot la creació). I he volgut començar l'any amb la seva veu, la dels inicis, amb un enregistrament que, si no vaig errada, és el més antic que se'n conserva.
El 1942, Dietrich Fischer-Dieskau, amb només disset anys, ja estudiava a la Musikakademie de Berlín, amb un professor tan prestigiós com Hermann Weißenborn. L'any anterior havia fet el seu debut, o un debut a mitges, a Zehlendorf (Berlín) cantant ni més ni menys que una selecció de Winterreise; el protagonisme del concert, però, va ser per a una alarma antiaèria. Com que el seu alumne estava a punt de fer els divuit, Weißenborn va moure fils per intentar que no fos mobilitzat, argumentant les seves excepcionals capacitats. Però no se'n va sortir i els estudis van quedar interromputs quan Dietrich va ser enviat primer a Rússia (mentre hi era, els nazis van deixar morir de fam el seu germà Martin, a qui tenien tancat perquè patia una malaltia mental) i després a Itàlia, on va passar dos anys en un cap de presoners. Fischer-Dieskau explicava que en aquell temps havia continuat amb la seva formació com havia pogut, de forma autodidàctica; va cantar molt per als seus companys i, com que els americans aviat es van adonar que tenien un tresor, va cantar també per als soldats i oficials aliats. Li organitzaven “gires” per diverses instal·lacions i camps de presoners, amb un camió que transportava el piano i els intèrprets i feia també d'escenari. Va ser allà que va tornar a cantar Winterreise; us imagineu com devia ser interpretar i escoltar aquesta obra en aquelles circumstàncies, lluny de casa, havent lluitat en una guerra i vivint en la incertesa?
Poc després de ser alliberat, el baríton va debutar oficialment en concert el juliol del 1947 a Berlín, substituint a última hora el cantant previst per cantar Un Rèquiem alemany de Brahms i enlluernant el públic. La primera interpretació també oficial de Winterreise la va fer poc després gràcies a la RIAS, l'emissora de ràdio controlada pels americans; va ser el 19 de gener de 1948 i el va acompanyar Klaus Billing. El recital no es va emetre en directe, sinó que es va enregistrar, perquè la intenció de l'emissora era difondre'l repetidament. Sembla que la sessió d'enregistrament va ser complicada; les fluctuacions del corrent que patia la ciutat de Berlín van afectar la tensió de la cinta i, per tant, la seva velocitat estava molt lluny de ser constant. Al final, van haver de descartar i tornar a enregistrar gairebé la meitat del cicle, així que aquell dia cantant i pianista van interpretar un Winterreise i mig. Devien quedar ben esgotats. Suposo que amb el temps l'enregistrament devia circular de sotamà, però no va ser fins seixanta anys després que es va publicar comercialment. I gràcies a això nosaltres podrem escoltar aquí la sisena cançó del cicle, Wasserflut.
Sempre he pensat que el Winterreise d'un jove de vint-i-pocs anys ha de ser necessàriament immadur; interpretat, en el millor dels casos, a còpia d'intuïció. Malaurat el jove que a aquesta edat pot cantar el cicle amb profunditat, ha d'haver viscut massa. Com havia viscut massa Dietrich Fischer-Dieskau als vint-i-dos anys.
Manche Trän’ aus meinen Augen
Ist gefallen in den Schnee:
Seine kalten Flocken saugen
Durstig ein das heisse Weh.
Wenn die Gräser sprossen wollen,
Weht daher ein lauer Wind,
Und das Eis zerspringt in Schollen,
Und der weiche Schnee zerrinnt.
Schnee, du weisst von meinem Sehnen;
Sag’, wohin doch geht dein Lauf?
Folge nach nur meinen Tränen,
Nimmt dich bald das Bächlein auf.
Wirst mit ihm die Stadt durchziehen,
Muntre Strassen ein und aus;
Fühlst du meine Tränen glühen,
Da ist meiner Liebsten Haus.
Moltes llàgrimes dels meus ulls
han caigut damunt la neu;
els seus glaçats flocs xuclen,
sedegosos, el meu ardent dolor.
Quan l'herba vulgui començar a brotar,
llavors bufarà d'enllà un tebi oratge,
i el gel s'esberlarà en trossos,
la tova neu es fondrà.
Neu, tu coneixes el meu anhel,
digues-me, vers on anirà el teu corrent?
Segueix tan sols les meves llàgrimes,
el rierol les recollirà ben aviat.
Amb ell creuaràs la ciutat,
per carrers plens de vida;
allà on sentis bleir les meves llàgrimes,
trobaràs la casa de la meva estimada.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
F de Fischer-Dieskau
Fa un temps, una pianista amb qui ens acabàvem de conèixer em va preguntar per la meva opinió sobre Dietrich Fischer-Dieskau i jo la hi vaig donar; llavors ella, molt sorpresa, em va dir: "jo em pensava que això només es deia en petit comité". Tan sorpresa com ella de la meva resposta em vaig quedar jo del seu comentari; va ser una conversa curiosa. Pensant-hi, em vaig adonar que ella tenia raó, que normalment tots anem amb peus de plom quan parlem de figures tan importants com Fischer-Dieskau...
Els lectors més observadors ja deureu sospitar què era allò tan "sorprenent" que vaig dir, perquè us haureu adonat que la majoria dels lieder de Fiescher-Dieskau que comparteixo són enregistraments de la seva [...]
Lieb und Leid
Fa unes setmanes, en un intercanvi de missatges amb un altre bloguer, em vaig adonar que encara no havia parlat de les cançons del camarada errant de Mahler i li vaig prometre que m'hi posaria ben aviat; és un cicle imprescindible i preciós. Lieder eines fahrenden Gesellen és una obra de joventut de Gustav Mahler, almenys en la seva primera versió, escrita quan tenia vint-i-quatre anys. El cicle té una història enrevessada però sembla clar que al seu origen hi ha una història d'amor, no sé quantes històries d'amor lligades amb cançons portem darrerament!
Strauss, Schumann i les cireres
És difícil menjar només una cirera, n'agafes una i quan estires van unes quantes al darrera, perquè les seves cues estan unides o perquè s'han enredat entre elles. Amb els lieder passa una cosa semblant, n'escoltes un i inevitablement et porta a escoltar d'altres; de vegades estan units per una associació llunyana, per una sensació o per un record, d'altres la relació entre ells és forta.
Comments powered by CComment