Un dels compositors que vaig descobrir a la programació de la Schubertíada d'enguany és Hamilton Harty, poc o gens conegut aquí i ara, però molt conegut al Regne Unit durant les tres primeres dècades del segle XX.
Harty va néixer al comtat de Down, a Irlanda del Nord, el 1879. Va començar a estudiar música amb el seu pare abans d'anar al conservatori, i va començar a treballar com a organista als dotze anys. Els seus professors el van encoratjar a traslladar-se a Londres, on li seria més fàcil fer carrera, i s'hi va traslladar als vint-i-dos anys. Va ser molt conegut com a director d'orquestra; durant la guerra va ser el director oficiós de la Hallé Orchestra de Manchester, i a partir de 1920 va ser-ho oficialment, fins el 1932, quan va acceptar el lloc de director de la London Symphony Orchestra. Com a compositor va ser també àmpliament reconegut i programat; les seves obres simfòniques més conegudes van ser el Concert per a piano en si menor (1922), el poema simfònic With the Wild Geese (1910) i An Irish Symphony (1904). El segon moviment d'aquesta simfonia, “The Fair Day”, se'n va “independitzar” i s'interpretava sovint com una obra aïllada; quan la vaig escoltar em va ser familiar, potser també la coneixereu.
I les cançons? Quan Harty va arribar a Londres el 1901 va treballar-hi sovint com a pianista acompanyant als salons privats que en aquella època devien ser una mena de circuit alternatiu. Amb el temps seria reconegut com un dels millors pianistes acompanyants de la seva generació. Va ser en aquells anys quan va compondre les primeres cançons, que interpretava a les vetllades musicals, sovint amb la soprano Agnes Nichols, amb qui es casaria el 1904; va deixar d'escriure'n amb l'esclat de la guerra, coincidint també amb la retirada dels escenaris d'una altra de les seves cantants habituals, la mezzosoprano Elsie Swinton. Acabada la guerra va escriure algunes cançons més; en total, va deixar-ne una seixantena, caracteritzades per melodies molt inspirades i un acompanyament que anava més enllà, en riquesa i innovació, del que devia esperar el públic.
La mezzosoprano Beth Tayor i el pianista Hamish Brown van obrir el seu programa a Vilabertran amb una cançó de Harty i el van tancar amb una propina també seva, Sea Wrack, la cançó que escoltarem aquesta setmana interpretada per ells mateixos.
El poema és de Moira O'Neill (pseudònim d'Agnes Shakespeare Higginson). Algunes fonts diuen que va nèixer a Cushendun, al comtat d'Antrim, veí del de Down; altres fonts diuen que va nèixer a Maurici i la família es va traslladar a Irlanda quan ella era petita. Poc després de casar-se el 1895 va marxar amb el seu home al Canadà, i va tornar a Cushendun més de vint anys després. És autora de diversos assajos i novel·les i dos reculls de poesia: Songs of the Glens of Antrim (1900) i More Songs of the Glens of Antrim (1921). Harty va compondre set cançons a partir de poemes del primer recull, que parlen de temes universals com la vida, la mort i l'amor des dels paisatges i la vida rural irlandesos.
Es creu que Sea Wrack va ser la primera d'aquestes set cançons, tot i que no es va publicar fins al 1905. El títol fa referència a una mena d'algues amb molta presència a la costa d'Antrim. Les marees les dipositen a les platges i durant molt de temps se'n va fer ús com a farratge i, en temps de fam, també per al consum humà; avui sabem que tenen concentracions molt altes de vitamines i minerals, llavors el seu ús el determinava l'experiència. També s'empraven com a adob per als conreus; un cop cremades a les roques, el residu era una espècie de potassa vegetal.
Les algues eren tan útils que no només se n'aprofitaven les que arribaven a les platges; sovint les barques sortien a recollir les que suraven a l'aigua, i això és el que expliquen el poema d'O'Neill i la cançó de Harty: la sortida, un accident, la tragèdia i el sentiment de culpa. La cançó té una tornada que des de la primera estrofa ens avança la desgràcia; la melodia de les dues primeres estrofes, melancòlica, també ens la deixa intuir. Penso que no va haver-hi ningú a la Canònica que no copsés els sentiments i l'emoció de la cançó; espero que als lectors també us agradi.
The wrack was dark an' shiny where it floated in the sea,
There was no one in the brown boat but only him an' me;
Him to cut the sea wrack, me to mind the boat,
An' not a word between us the hours we were afloat.
The wet wrack,
The sea wrack,
The wrack was strong to cut.
We laid it on the grey rocks to wither in the sun,
An' what should call my lad then, to sail from Cushendun?
With a low moon, a full tide, a swell upon the deep,
Him to sail the old boat, me to fall asleep.
The dry wrack,
The sea wrack,
The wrack was dead so soon.
There' a fire low upon the rocks to burn the wrack to kelp,
There' a boat gone down upon the Moyle, an' sorra one to help!
Him beneath the salt sea, me upon the shore,
By sunlight or moonlight we'll lift the wrack no more.
The dark wrack,
The sea wrack,
The wrack may drift ashore.
Les algues eren fosques i lluentes, suraven al mar,
no hi havia ningú a la barca marró excepte ell i jo;
ell per tallar les algues, jo per encarregar-me de la barca,
cap mot durant les hores que vam ser a flor d'aigua.
Les algues molles,
les algues,
les algues eren difícils de tallar.
Erem ajaguts en les roques grises per eixugar-nos al sol,
què devia impulsar el meu company a salpar de Cushendun?
Amb la lluna baixa, la marea alta, l'onatge des del més profund,
a ell, a salpar amb la vella barca; a mi, a adormir-me.
Les algues molles,
les algues,
les algues estaven mortes tan aviat.
Hi ha un foc a les roques per cremar les algues,
hi ha una barca enfonsada davant Moyle, i s'afanyen per ajudar!
Ell sota la mar salada, jo a la platja,
ni de dia ni de nit tornarem a collir algues.
Les algues molles,
les algues,
les algues poden surar fins a la platja.
Articles relacionats
Una saloma
La setmana passada vam acomiadar els alumnes del Màster en Lied de l'ESMUC fins l'any vinent, la setmana pròxima començarem a repassar els recitals de la Schubertíada i entremig, ja en ple mes d'agost, us proposo un viatge per mar que ja veureu que no és precisament un viatge de plaer.
Inèrcia
La vida a mar és dura. Per poc contacte que hi tinguem, podem intuir el fred ficat als ossos a l'hivern, l'enyorança durant les travessies llargues, el perill dels temporals. La tecnologia, els materials moderns i altres recursos disponibles al segle XXI alleugen la vida als vaixells i la fa més segura, però així i tot. Pensem ara a fa cent cinquanta anys, en el que representava llavors fer-se a la mar, en el que ens expliquen la literatura i el cinema.
Mars entre nosaltres
"Per què [a les cançons] la veu hauria d'estar sempre acompanyada pel piano? Penso que si combinem la veu amb altres instruments, ens obrim a oportunitats fantàstiques." Això ho deia Ralph Vaughan Williams el 1940, quan feia molts anys que no escrivia cançons. Sembla que el piano era un instrument que no li agradava especialment, i ja en aquell temps durant el qual havia escrit la major part de les seves cançons, abans de la Gran Guerra, havia fet [...]
Comments powered by CComment