El nostre protagonista va néixer el 1563 a Anglaterra o Irlanda, no se sap del cert, i va morir a Londres el 1626. Va passar llargues temporades al continent, estudiant i servint com a músic a diferents corts, a on va tenir contacte amb les últimes tendències musicals. Una de les persones que més el va influir va ser Giulio Caccini; segurament és el "culpable" que Dowland, un excel·lent llaütista, es dediqués a escriure cançons.
Caccini era membre de la Camerata Fiorentina, un grup d'humanistes, poetes i músics que s'aplegaven a Florència sota el patrocini del comte Bardi per impulsar una tornada a l'estil musical de la Grècia Antiga. De forma molt resumida i pel que fa al cant, la Camerata estava a favor del retorn a la monodia, és a dir, el cant a una sola veu, per tal que les paraules fossin clarament intel·ligibles; una de les seves regles era "non guastare il verso", no fer malbé el vers. Tot girava entorn la poesia i la veu i l'acompanyament n'estava subordinat; en certa manera el plantejament no era tan diferent del que es faria a mitjans del segle XVIII a Alemanya amb referència al lied.
El contacte de John Dowland amb Caccini el va portar a compondre lute-songs, cançons amb acompanyament de llaüt. El seu primer recull, Book of Songs or Ayres, publicat el (1597), va ser un èxit, i no va trigar gaire a escriure'n dos més el 1600 i el 1603; més tard, el 1612, va publicar Pilgrims Solace (El consol del pelegrí). Una bona part de les seves cançons continuen sent molt conegudes avui dia, entre elles la que escoltarem avui, Flow, my tears (Fluiu, llàgrimes meves), publicada al recull de 1600.
Com us deia, és una cançó preciosa i una mostra perfecta del tret principal del caràcter de Dowland, si més no del musical: la malenconia. Pràcticament tota la seva obra està impregnada d'aquest sentiment, molt "de moda" a l'època a Anglaterra, com estaria "de moda" a Alemanya el Sehnsucht durant el Romanticisme. Dowland fins i tot signava les seves obres amb l'expressió Semper Dowland, semper dolens (sempre Dowland, sempre dolençós), i va fer de les llàgrimes presents a Flow my tears un dels seus temes recurrents. Si teniu ocasió, després d'escoltar la cançó escolteu les Lachrimae, set breus pavanes per a llaüt i consort (un conjunt d'instruments de corda) que Dowland va compondre a partir de les primeres notes de la cançó. Ja posats, escolteu també la versió per a llaüt sol de Flow my tears, que va escriure abans que la cançó. I després haureu de fer alguna cosa per treure-us de sobre el tel de malenconia.
Escoltarem Flow my tears en la versió d'Alfred Deller, un cantant que m'agrada molt i que pel seu repertori no tindrem gaires ocasions d'escoltar, així que aprofito aquest viatge al passat per presentar-lo. Deller va viure entre 1912 i 1979 i és el pare (o l'avi) espiritual de tots els contratenors d'avui dia, ell els va obrir pas. A més de cantar tan bé com podreu escoltar, Deller va impulsar la recuperació de la música antiga al Regne Unit, va fundar el seu propi grup de música antiga, el Deller Consort, i va col·laborar amb compositors contemporanis, per exemple Britten, que va escriure per a ell el paper d'Oberon a El somni d'una nit d'estiu. Acompanya Deller el llaütista Desmond Dupré, i de l'autor del poema no us n'he dit res perquè no se sap del cert qui és, potser el mateix Dowland.
Flow, my tears, fall from your springs!
Exiled for ever, let me mourn;
Where night’s black bird her sad infamy sings,
There let me live forlorn.
Down vain lights, shine you no more!
No nights are dark enough for those
That in despair their lost fortunes deplore.
Light doth but shame disclose.
Never may my woes be relieved,
Since pity is fled;
Then tears and sighs and groans my weary days
Of all joys have deprived.
From the highest spire of contentment
My fortune is thrown;
And fear and grief and pain for my deserts
Are my hopes, since hope is gone.
Hark! you shadows that in darkness dwell,
Learn to contemn light.
Happy, happy they that in hell
Feel not the world’s despite.
Fluïu, llàgrimes meves, brolleu de les vostres deus!
Exiliat per sempre, deixeu que em dolgui;
allà on el negre ocell de la nit canta la seva trista infàmia,
deixeu que hi visqui oblidat.
Apagueu-vos, vanes llums, no lluïu més!
No hi ha nits prou fosques per a aquells
que ploren desesperats la seva fortuna perduda.
La llum no fa més que desvetllar la vergonya.
Mai no podrà ser els meus mals alleujats,
perquè la pietat ha fugit;
Les llàgrimes, els sospirs i els gemecs els meus fatigats dies
han privat de tota joia.
Des de la més alta torre de l'alegria
la meva fortuna s'hi ha llançat;
i la por, la pena i el dolor pels meus mèrits
són les meves esperances, perquè l'esperança ha marxat.
Escolteu! Vosaltres ombres que en la foscor habiteu,
apreneu a menysprear la llum.
Feliços, feliços aquells que a l'infern
no senten la malícia del món.
Comments powered by CComment