En la immensa producció de Joseph Haydn, les cançons ocupen un lloc petit, en va escriure vora cinquanta. És a dir, si fa no fa, el nombre de simfonies dobla el nombre de cançons. Van ser, a més, obres tardanes: les primeres són del 1781, quan el compositor tenia quaranta-nou anys. Segurament, al príncep Nikolaus Esterházy no li interessava aquell nou gènere que arribava del nord, perquè, si no, Haydn tindria un catàleg considerable de lieder. Però com que el baríton que adorava el príncep era l'instrument de corda, i no la veu que adorem en aquesta casa, els primers lieder de Haydn van arribar quan el compositor va ser conscient que als salons de Viena s'hi cantava molt, i s'hi cantava en alemany.
Així que es va posar a escriure cançons. Primer s'hi va lliurar amb entusiasme, i de seguida va tenir enllestides les dotze primeres cançons de les vint-i-quatre que havia promès a l'editorial Artaria. Després d'això, entre que es devia desinflar una mica, i que tenia moltíssima feina, va trigar tres anys a entregar la segona tanda. I encara trigaria deu anys més a tornar-s'hi a posar, el 1794, durant la segona estada a Londres; en aquest cas, les cançons partien de textos anglesos (entremig, durant el primer viatge a Londres, va començar a fer els arranjaments de cançons escoceses i gal·leses).
Malgrat que el gènere li interessés poc, o li interessés només en determinats moments de la seva vida, estem parlant del gran Haydn, i les seves cançons mereixen que les escoltem atentament. Com tota la seva música, vaja. Avui us proposo que n'escoltem una d'aquella primera publicació, Der erste Kuss [La primera besada], Hob. XXVIa:3. El catàleg de Haydn, publicat per Anthony van Hoboken el 1957, és temàtic, i la categoria XXVIa és la de les cançons amb acompanyament de piano; dintre de categoria, les obres estan ordenades cronològicament, i així tenim aquest número de catàleg tan senzill i fàcil de recordar: Hob. XXVIa:3.
Els poetes que va triar Haydn per als seus lieder són, sobretot, poetes afins a l'empfindsamkeit, aquell moviment que, en un context il·lustrat, reivindicava la importància dels sentiments, expressats sempre amb moderació; a partir d'aquests textos moderats tenim cançons moderades; és a dir, amables, lleugeres, bucòliques, lleugerament sensuals o lleugerament humorístiques de vegades, sense trasbalsos. Der erste Kuss parteix d'un poema de Johann Georg Jacobi (el poeta d'Am Tage Aller Seelen de Schubert), i descriu un primer petó amb tendresa, elegància i una passió tan continguda com corresponia a l'època. La cançó de Haydn és encantadora en la seva simplicitat: és estròfica pura, i la veu i la mà dreta del piano comparteixen pentagrama; és a dir, el piano dobla la veu, i així “ajuda” el cantant, un recurs molt utilitzat a l'època.
Pel seu caràcter, la seva estructura i, per què no, pel seu encant, Der erste Kuss és una cançó excel·lent per il·lustrar com eren els lieder abans que arribés Schubert i ho revolucionés tot, així que és molt probable que us la proposi també a la primera sessió de les quatre que tindrà el curs “El lied, un gènere proper”, que començarà d'aquí a uns dies, el dimarts 14 de maig, a la llibreria La Tribu; en aquest enllaç trobareu tota la informació sobre el curs. Si us agrada el lied i voleu reordenar les vostres idees, si no coneixeu gaire el gènere i hi voleu aprofundir, si mai us hi heu posat, però en sentiu el cuquet, us esperem a La Tribu!
De moment escoltarem aquí Der erste Kuss, interpretat per la mezzo Stephanie d'Oustrac i Aline Zylberajch al fortepiano. I després, si teniu cinc minuts, escolteu Immer leiser wird mein Schlummer, composta per Brahms un segle més tard, i digueu-me si les primeres frases de totes dues cançons no s'assemblen molt.
Leiser nannt' ich deinen Namen;
Und mein Auge warb um dich:
Liebe Chloe! Näher kamen
Unser beider Herzen sich.
Und du nanntest meinen Namen;
Hoffen ließ dein Auge mich:
Liebe Chloe! näher kamen
Unser beider Lippen sich.
O, es war ein süßes Neigen;
Bis wir endlich, Mund an Mund,
Fest uns hielten, ohne Zeugen -
Und geschlossen war der Bund.
Vaig dir fluixet el teu nom,
i els meus ulls et van requerir:
estimada Chloe! I es van atansar
els nostres cors.
I tu vas dir el meu nom;
la teva mirada em va donar esperances:
estimada Chloe! I es van atansar
els nostres llavis.
O, va ser una dolça inclinació,
fins que, finalment, una besada
ens va unir, sense testimonis,
i la unió va quedar segellada.
Articles relacionats
Aquesta em sona! (III)
Avui tornem a donar la benvinguda especialment als lectors que arriben des del blog La brújula del canto. Fa un mes vam encetar una col·laboració amb la seva autora, Isabel Villagar, una minisèrie d'entrades sobre lieder cèlebres. Tan cèlebres que potser no sapiguem que són lieder. A la primera entrada vam veure com l'obra més coneguda de Brahms és un lied i avui escoltarem l'obra més coneguda de Haydn.
SV20 | Bitten
L'any 2020 havia de ser recordat pels aficionats a la música com l'any de celebració del 250è aniversari del naixement de Beethoven. Qui ens havia de dir a primers d'any, quan discutíem si la música del compositor havia de ser o no tan present a les temporades dels auditoris, que acabaríem recordant el 2020 com l'any en què els auditoris van tancar.
La Mater Wilhelmine
Fa uns mesos us parlava d'una audició comentada de Winterreise al Club Wagner Barcelona. Uns dies després, la Inés, que hi havia assistit, em va escriure per confirmar en primera persona un detall que jo havia comentat: que una de les cançons, Der Lindenbaum, havia transcendit el cicle i s'havia convertit en una cançó popular, una cançó que cantaven els nens quan anaven d'excursió. De fet, una vegada em va costar força convèncer una senyora alemanya més aficionada a les excursions que al lied [...]
Comments powered by CComment