En la literatura, en l'art i fins i tot en la vida quotidiana, les llàgrimes s'associen sovint amb la pluja. Quantes vegades hem vist a les pel·lícules com es posa en relleu la pena per una pèrdua amb un enterrament sota la pluja? Quantes vegades les gotes de pluja que rellisquen pel vidre de la finestra s'han fos amb llàgrimes lliscant per una galta? A la poesia, i per tant al lied, també són presents les imatges que lliguen pluja i llàgrimes. De vegades, fins i tot al títol, com al preciós Tränenregen [Pluja de llàgrimes] de La bella molinera.
La setmana passada escoltàvem Chove [Plou], una cançó de Manuel Palau amb poema de Xosé Ramon Fernández-Oxea. “Chove no meu corazon doorido”, deia. Sent gallec el poeta, podem imaginar un vincle amb la pluja que els mediterranis no tenim (Raimon ho deia molt bé, al meu país la pluja no sap ploure); al poeta la pluja el conforta, ablaneix les penes i ofega el dolor. La imatge tan bonica em va recordar una altra, aquesta de Paul Verlaine: “Il pleure dans mon coeur, com il pleut dans la ville”. Aquí el poeta proposa un neologisme: converteix el verb pleurer [plorar] en impersonal, i juga amb l'homofonia de pleure [plora] i pleut [plou] per fondre totes dues paraules: ploure i plorar són la mateixa cosa. Com en el poema de Fernández-Oxea, la pluja també conforta, Verlaine parla del “bruit doux de la pluie” [el mormol dolç de la pluja]. Però, així com el poeta gallec sap perquè està trist, “per un fondo desamor”, el francès no ho sap. Sí que sap, de fet, que no hi ha cap raó perquè estigui tan trist, i això encara el fa sentir pitjor.
Aquest poema, Il pleure dans mon coeur, pertany a la col·lecció Romances sans paroles (1874), un títol que ens remet als Lieder ohne Worte dels germans Mendelssohn; és el tercer poema de la primera part, Ariettes oubliées. Ja veieu que tot convida a la música, i els poemes d'aquesta col·lecció, certament, han inspirat un munt de mélodies. En concret, del nostre, que amb el seu ritme, les rimes o les al·literacions, sembla que dugui la música a dins, se n'han fet més d'un centenar.
Nosaltres escoltarem la versió de Gabriel Fauré, que la va titular Spleen, un terme que a l'època s'utilitzava molt. Spleen és la paraula anglesa per a melsa, i en francès dona nom a aquest estat de malenconia sense causa aparent del qual parla el poema, aquesta tristesa vaga, sovint acompanyada pel tedi i, en els casos més aguts, pel cansament de viure. L'afecció rep aquest nom perquè de molt antic, quan es parlava d'humors a la medecina, es deia que el caràcter melancòlic el causava un excés de bilis negra, un humor que generaria la melsa.
Fauré va compondre Spleen el 1888, és el seu op. 51/3. La cançó transmet perfectament, a parer meu, aquest estat melancòlic, mancat d'energia; fins i tot sembla que la pluja que sentim a l'acompanyament té més vida que la línia vocal. He triat per compartir amb vosaltres una versió que m'agrada molt, la de Simon Keenlyside i Malcolm Martineau. Si us plau, no us encomaneu de l'atmosfera, que ni tan sols plou! I quan plogui, ho celebrarem.
Il pleure dans mon cœur
Comme il pleut sur la ville ;
Quelle est cette langueur
Qui pénètre mon cœur ?
Ô bruit doux de la pluie,
Par terre et sur les toits !
Pour un cœur qui s'ennuie,
Ô le chant de la pluie !
Il pleure sans raison
Dans ce cœur qui s'écœure.
Quoi ! nulle trahison ? ...
Ce deuil est sans raison.
C'est bien la pire peine,
De ne savoir pourquoi...
Sans amour et sans haine
Mon cœur a tant de peine !
Sembla que mon cor plora
tal com plou als carrers;
què és aquesta llangor
que penetra el meu cor?
Oh mormol dolç de la pluja,
a terra i als teulats!
Per un cor ensopit,
o el [cant] de la pluja!
I plora sens raó
aquest cor que s’enutja.
Com! Sense cap traïció?...
Mon dol és sans raó.
És ben bé la pitjor pena,
De no saber per què
Sense amor ni tristesa
Mon cor té tanta pena!
Articles relacionats
El jardí està de dol
La primavera de 1948, Richard Strauss i la seva dona Pauline vivien retirats a Suïssa. El compositor estava a punt de fer vuitanta-quatre anys, no feia tant que havia acabat el (segons les seves paraules) “més terrible període de la historia de la humanitat” i ell encara estava sota sospita d'haver-hi col·laborat. Feia uns mesos que havia tornat d'un viatge a Anglaterra durant el qual amb ajuda d'amics com Thomas Beechan havia aconseguit rehabilitar la seva imatge, i el juny d'aquell mateix any se'l va classificar com a innocent al seu judici de desnazificació; a primers de 1949 va tornar a casa seva, a Garmish-Partenkirchen, on va morir el 6 de setembre. Va ser durant els mesos entre la primavera i la tardor de 1948 que va escriure les seves últimes obres, cinc lieder, tot i que el darrer, Malven, va ser gelosament guardat per la soprano Maria Jeritza, a qui l'havia dedicat [...]
Llàgrimes silencioses
Justinus Kerner (1776-1862) era metge a més de poeta, o poeta a més de metge; va ser el primer en descriure el botulisme i les aplicacions terapèutiques de la toxina botulínica. A més defensava l'acció de la Natura per alleujar les malalties del cos i sobretot les de l'ànima, era un estudiós del sonambulisme i estava molt interessat en l'espiritisme i l'ocultisme. Tot plegat, un senyor ben interessant la poesia del qual no ha inspirat gaire els compositors de lieder; a excepció de Schumann, que va posar música a una vintena dels seus poemes, cap altre dels grans compositors n'ha fet servir més d'un parell o tres.
Les modes van i vénen
Les modes van i vénen, els gustos canvien i això aplica a moltes coses: a la roba, als restaurants o (ai las!) al lied. Un bon exemple de lied que un dia va estar molt de moda i avui gairebé desconegut és Lob der Tränen [Elogi de les llàgrimes]. Es creu que Franz Schubert el va compondre durant la primera meitat del 1818 i es va editar el 1822; pertany, per tant, a les poques obres (aproximadament un centenar) que es van publicar en vida seva.
Comments powered by CComment