Homage à Apollinaire - Marc Chagall
Homenatge a Apollinaire - M. Chagall

Els últims segons de la vida d'un condemnat a mort. D'això ens parla el poema Eight O'Clock [Les vuit en punt] d'A.E. Housman. Només dues estrofes; vuit versos per transmetre la duresa del moment.

El rellotge que marca el ritme de la ciutat és present a totes dues estrofes. A la primera imaginem un mercat i la gent que feineja mentre el rellotge toca els quarts. Em criden l'atenció els dos verbs que el poeta fa servir: primer diu “sprinkle”, que suggereix la imatge de les campanades com una rosada, com un plugim, mentre que dos versos després fa servir “toss” per a referir-se a les mateixes campanades, suggerint, o així m'ho sembla, alguna cosa llançada amb certa violència. Hi ha algú que s'està dret i escolta. No tenim més informació sobre l'home, podria ser un observador qualsevol de la quotidianitat de l'escena.

A la segona estrofa torna a mencionar-s'hi l'home. Però ara, com si una càmera que hagués enfocat la plaça ara canviés de posició i ens portés dins la presó, el veiem: lligat de mans, amb la soga al coll; a cada quart s'acosta l'instant final. Llavors el rellotge, fins llavors un objecte, una presència indiferent a la situació, pren una qualitat humana (més humana que la societat que es creu amb dret de llevar la vida) i ha de fer un esforç per tocar l'hora, com si sabés el que ha de passar. En anglès les campanes no toquen, sinó que colpegen, i aquest últim mot del poema (tan onomatopeic, a més) ens remet al cop de la trapa que s'obre i el cos que cau. Em sap greu no haver estat capaç de traslladar al català la força i el ritme del poema original; confio que, sent en anglès, molts de vosaltres podreu prescindir de la traducció.

Housman va escriure aquest poema, probablement, entre 1895 i 1910; el va publicar el 1922 com a part del recull Last Poems. Com hem comentat en altres ocasions, la primera col·lecció de Housman, A Shropshire Lad, va tenir un èxit enorme entre els lectors de diverses generacions, i no deu haver-hi compositor anglès que no hi hagi posat música. Quan es va publicar aquesta segona col·lecció, Last Poems, els compositors contemporanis es van afanyar a musicar-la també. Ralph Vaughan Williams ho va fer gairebé immediatament, i el 1927 Rebecca Clarke componia Eight O'Clock, l'única cançó seva amb poema de Housman, si no vaig errada.

Llavors la compositora tenia quaranta-un anys. En feia tres que havia tornat a Anglaterra després d'una estada als Estats Units i de fer la volta al món. En aquella època es dedicava sobretot a la interpretació; era una coneguda violista i tocava bé com a solista, bé en orquestres (sí, va ser la primera dona a tocar en una orquestra professional al Regne Unit), bé com a membre del quartet amb piano English Ensemble. Era, però, ben coneguda també com a compositora, especialment per la Sonata per a viola i piano.

De cançons n'escrivia des de molt jove; en va escriure durant tota la seva carrera, fins que es va retirar als anys 50. En total, parlem d'una cinquantena de cançons. El 26 de maig de 1927 anotava al seu diari: “He començat una cançó a partir d'Eight O'Clock. D'estil molt diferent de cap altra.” Certament, ho és. Dubtava entre aquesta i una de les més conegudes, The Seal Man, pel debut de Clarke a Liederabend, però al final m'he decidit per aquesta cançó i aquest poema tan inusuals.

Al començament sentim uns quants compassos de preludi, el rellotge que toca els quarts; els continuarem sentint durant tota la primera etrofa, en la qual la línia vocal és declamada. L'atmosfera avança l'escena que vindrà. Després d'un breu interludi on la música s'agita, la línia vocal canta irada sobre el ritme del piano, que continua marcant les campanades, ara de manera més evident. Les últimes frases destaquen l'esforç del rellotge per tocar, amb l'última paraula, “struck”, molt allargada. I el piano es va estingint a poc a poc.

Clarke no va quedar gaire satisfeta de l'estrena d'Eight O'Clock, segons va recollir al seu diari: “Al vespre vaig anar a escoltar una cantant anomenada Phillis Sjörstiön a l'Aeolian [Hall]. Va estrenar el meu Eight O'Clock. No gaire bé.” (us n'he parlat alguna vegada, oi, de la meva incomoditat quan llegeixo i comparteixo escrits que pretenien ser privats?). Aquesta entrada té data del 15 de febrer de 1928; hi ha altres fonts que parlen d'una altra estrena de la cançó, el 23 de novembre de 1927, a càrrec de John Goss (no és que cantessin a cappella, és que el pianista sovint es negligia). Potser una va ser una estrena pública, i l'altre en un concert privat?

L'editorial Winthrop&Rogers va publicar Eight O'Clock el 1928. Quan aquesta edició es va descatalogar, la cançó es va oblidar; de fet, totes les cançons de Rebecca Clarke van desaparèixer del repertori. Fins que el 1995 Boosey & Hawkes van tornar a publicar-la, juntament amb altres vuit cançons que també s'havien publicat als anys 20. I així va començar la recuperació de la música de la compositora, que ha arribat també als enregistraments; la nostra versió serà la de James Gilchrist i Nathan Williamson.

 

Eight O'Clock

He stood, and heard the steeple
Sprinkle the quarters on the morning town.
One, two, three, four, to market-place and people
It tossed them down.

Strapped, noosed, nighing his hour,
He stood and counted them and cursed his luck;
And then the clock collected in the tower
Its strength, and struck.

Ell era dret, i sentia el campanar
espargir els quarts a la ciutat de matí.
Un, dos, tres, quatre, cap al mercat i la gent
els llançava.

Lligat, amb la soga al coll, la seva hora arribada,
era dret i els comptava, i maleia la seva sort;
i llavors el rellotge a la torre
reuní la seva força, i tocà.
 

Comments powered by CComment