Per què?

Imagineu que sou al jardí, a la primavera, i us adoneu que les flors han perdut el color i l'aroma, que el sol no escalfa i que la terra està eixuta. Imagineu que llavors us adoneu que a la primavera no li passa res, està radiant, com sempre, i que és la vostra mirada la que ha canviat, que és la vostra tristesa la que us impedeix d'apreciar la bellesa.

Si fa no fa, això és el que diu el poema de Heinrich Heine Warum sind denn die Rose so blass, inclòs al Lyrisches Intermezzo. El 1858, més de trenta anys després de la publicació del poema de Heine (i dos anys després de la seva mort), el dramaturg i poeta rus Lev Mei va fer-ne la seva versió, i aquest és el text que va musicar Piotr Ílitx Txaikovski el 1869.

El compositor tenia llavors vint-i-nou anys, i des de la inauguració del Conservatori de Moscou el 1866 n'era professor de Teoria de la Música. Havia compost dues òperes i diverses obres per encàrrec, i se suposava que no havia de perdre el temps component cançons; així li ho havien aconsellat, perquè un compositor com cal escrivia peces simfòniques i òperes, no aquelles cançons que tant satisfeien la bona gent que tenia un piano a casa.

Les cançons potser no prestigiaven el seu autor, però li proporcionaven ingressos, i això a Txaikovski, com a tothom, li anava molt bé. A més, les cançons donaven al seu autor una cosa que poques formes musicals podien donar-li: llibertat. Els compositors podien expressar-s'hi sense pensar en qui pagava l'encàrrec, ni en el que diria la soprano d'aquella ària, o en la reacció dels crítics l'endemà de l'estrena. En lloc de capficar-se amb una obra llarguíssima, podien concentrar-se en un poema i donar-li tantes voltes com volguessin fins que les tres o quatre planes de la partitura diguessin exactament el que ell volia dir. Total, allò només era una cançó, qui hi pararia atenció?

Així va ser com entre el 23 i el 30 de novembre, tot just després d'acabar Romeu i Julieta, Txaikovski va compondre sis cançons, que es publicarien el març de 1870 com a Opus 6. Era el seu primer recull, del qual vam escoltar dins la sèrie de cançons de Wilhelm Meister l'última peça, Net, tol'ko tot, a partir de la traducció al rus, també de Mei, de Nur wer die Sehnsucht kennt. Aquesta setmana n'escoltarem la cinquena, Ottxego [Отчего, Per què], que és com el poeta va titular la seva versió del poema de Heine: vuit “Per què” encapçalen les vuit preguntes del poema, dues a cada estrofa.

Txaikovski va seguir aquesta estructura recurrent en compondre la seva cançó. Les dues primeres estrofes tenen un aire melancòlic, i comparteixen bona part del material musical; de fet, la música es va repetint, grosso modo, de pregunta en pregunta. Entre les diferències que trobem entre totes dues estrofes n'hi ha dues que us volia destacar, perquè fan un efecte molt bonic. Un és l'acompanyament, que a la segona estrofa introdueix un motiu a la mà dreta que substitueix els acords de la primera. L'altra és el crescendo amb què comença la segona pregunta de cada estrofa: a la primera torna al piano inicial, mentre que a la segona es queda a forte per enllaçar amb la tercera estrofa, que comença sense cap mena de pausa.

A la tercera estrofa canvia el caràcter de la cançó, que es torna urgent. La línia vocal es desplaça cap al greu i l'acompanyament del piano es fa més dens; la primera pregunta, i és l'única vegada que això passa, no la formen dues frases musicals, sinó tres; la que hauria de ser la primera queda entretallada. Aquesta urgència dona pas a la quarta estrofa, que comença amb fortissimo stringendo, és a dir, més ràpid del que indica el tempo. El clímax de la cançó arriba amb l'última pregunta, desesperada, amb un gens habitual fortississimo i la veu desplaçada cap als aguts a la primera frase; a la segona, la veu baixa, i baixa. La cançó es tanca amb un postludi tranquil que ens recorda la primavera radiant que la veu poètica no pot veure.

Ja hem escoltat una cançó a partir del poema original de Heine,la de Fanny Hensel, de manera que tenim una entrada més d'aquesta sèrie encara poc definida que vaig titular “Mateix poema, una altra cançó”. Després de donar-hi voltes, ja tinc clar com l'organitzaré, us ho explicaré una setmana d'aquestes.

De moment, escoltem aquesta cançó preciosa de Txaikovski, Ottxego, que escoltarem en una versió esplèndida, la de Piotr Beczała i Helmut Deutsch. Si em permeteu la recomanació, escolteu-la, i torneu-la a escoltar, i pareu atenció a tots els detalls… Espero que en gaudiu!

La traducció que comparteixo és la del poema original alemany i, com sempre, us poso aquí també la versió original del poema rus.

Actualització 27/10: Afegeixo, a més, la traducció del rus que ens ha fet arribar un amable lector.

Articles relacionats

Història d'una decepció

Cançó de la setmana: Net, tol'ko tot (P. I. Txaikovski) - C. Stotjin, J. Drake

 

Novena entrada de la sèrie sobre les cançons de Wilhelm Meister, després de la pausa estiuenca. Al juliol deixàvem Wilhelm acomiadant-se de la comtessa, un cop les celebracions per la visita del príncep (que és el que havia portat Wilhelm i companyia fins al castell) han acabat. Això era el final del llibre tercer; ara som al primer capítol del llibre quart, que és on trobem la sisena cançó de la sèrie.

En aquestes poques pàgines no hem avançat gaire en l'acció. El baró ha anat a acomiadar-se de la companyia de teatre i donar-los alguns regals de part del comte i la comtessa, entre ells una bossa amb monedes d'or per a Wilhelm. Tothom està fent l'equipatge per marxar, i l'arpista li diu a Wilhelm que no l'acompanyarà, [...]

Recorda't de viure (i II)

Cançó de la setmana: Pesn' Min'ony (P.I. Txaikovski) - N. Rautio, S. Skigin

 

La setmana passada començàvem a parlar de les cançons de Wilhelm Meister i la novel·la que les conté, Wilhelm Meisters Lehrjahre (Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister). Com us avançava llavors, aquesta setmana uns explicaré algunes coses sobre Wilhelm que ens vindrà bé saber abans de començar amb la primera cançó. Si esteu pensant a llegir la novel·la millor passeu directament a escoltar el lied; si continueu llegint, espero que haguéu esmorçat bé. Preparats?

 

Solitud

Cançó de la setmana: Snova, kak prejde (P.I. Txaikovski) - G. Nelepp, M. Sakharov

 

Quan un compositor sap com transmetre sentiments, estima les formes clàssiques, té un do per a les melodies, és extremadament sensible i té tendència a la malenconia sembla que només li falti ser al lloc adequat en el moment adequat per ser també un compositor de lieder.

Piotr Ilitx Txaikovski era al moment adequat: havia nascut el 1840, set anys més tard que Brahms, i era també al lloc adequat. No és que Sant Petersburg sigui a tocar d'Alemanya però la Rússia imperial era afí a la cultura alemanya i Txaikovski va viatjar sovint a aquest país des dels vint anys fins a la seva mort el 1893.