“Com que Lord Merlin era tant de la broma, de vegades era difícil saber on acabaven les bromes i on començava la cultura. Penso que ni tan sols ell n'estava segur del tot.”
Aquesta frase la trobem a Pursuit of Love, de Nancy Mitford, una novel·la publicada el 1945 que parla d'una família de classe alta, els Radlett. Se centra, sobretot, en la vida d'una de les filles, Linda, cosina i millor amiga de Fanny Logan, la narradora; comença poc després del final de la Primera Guerra Mundial i acaba durant la Segona, quan totes dues dones estan a la trentena.
Un dels personatges de l'obra és Lord Merlin, veí dels Radlett (veí, perquè les terres afronten, però les cases estan a uns quilòmetres de distància). Lord Merlin és l'extravagant de la contrada. No practica ni la caça ni la pesca: la seva casa és molt més elegant i harmònica, però no només perquè les respectives famílies triessin diferents estils a mitjan segle XVIII, sinó perquè ell dedica molts recursos a decorar-la i proveir-la amb el bo i millor. Que tingui sovint convidats és normal, però el que no ho és gens és que els convidats siguin sovint artistes i estrangers. I encara ho és menys que s'hagi fet construir un petit teatre al jardí on s'ofereixen obres de Jean Cocteau o Kurt Weill.
Nancy Mitford coneixia bé el món sobre el qual escrivia, ella mateixa era filla del baró de Redesdale, i a la seva novel·la no hi falten ni trets autobiogràfics ni personatges inspirats en persones reals. És el cas de Lord Merlin, que s'assembla molt a un bon amic de l'escriptora, Gerald Hugh Tyrwhitt-Wilson (1883-1950), més conegut com Lord Berners després que heretés el títol (i el patrimoni vinculat) el 1918, quan tenia trenta-cinc anys. El jove Tyrwhitt-Wilson tenia molt d'interès per les arts, i hauria volgut formar-se per dedicar-se professionalment a la música, però el seu pare no en va voler sentir ni a parlar, i el va adreçar cap a la carrera diplomàtica. Del 1909 al 1911 va estar destinat a Constantinoble, i fins al 1919, a Roma. Llavors, ja convertit en Lord Berners, va decidir plegar i retirar-se a les seves terres, a Faringdon House, la mansió descrita a Pursuit of Love, que encara avui protagonitza reportatges en revistes d'arquitectura i interiorisme britàniques.
Allà, a més de rebre personalitats com Salvador Dalí, Aldous Huxley, Igor Stravinsky, Serguéi Diàghilev, Evelyn Waugh, H. G. Wells, Gertrude Stein o Elsa Schiaparelli (es deia que no hi havia millor amfitrió que ell) i de dedicar-se a la recerca d'antiguitats, es dedicava també, amb solvència, a escriure, pintar i compondre. Mitford diria d'ell poc després de la seva mort que el seu sentit de l'elegància, la fantasia i l'humor era tan gran que emmascarava el seu talent artístic. Però els qui el coneixien van saber copsar-lo. Diaghilev, per exemple, va encarregar-li la música per a un ballet (The Triumph of Neptune,, 1926), i la Lefevre Gallery de Londres va acollir dues exposicions seves el 1931 i el 1936. Lord Berners també va publicar dos volums autobiogràfics i diverses novel·les que, per una banda, van ser ben acollides i, per l'altra, van escandalitzar i van augmentar la seva fama d'excèntric (val a dir que la seva vida privada estava molt lluny dels usos de l'època).
Stravinsky, amic seu i un dels seus pocs professors de música en una formació autodidàctica, va dir que Lord Berners era, en aquell moment, l'únic compositor anglès viu important, i també que era “el Satie anglès”. De la primera afirmació n'hi hauria a parlar; si més no, el seu eclecticisme i el seu estil tan allunyat del ressorgiment de la música anglesa el feien únic. Trobo, però, que la segona descriu molt bé la seva música: amb molt de sentit de l'humor i sense gaires pretensions (sense que això signifiqui de poca qualitat). Les seves cançons són molt divertides, perquè coneixia molt bé els diferents estils de la cançó alemanya, francesa i anglesa, i se'ls feia seus per dir el que volia dir. Em demano si es devien conèixer amb Francis Poulenc, perquè, d'alguna manera, me'l recorda.
Com que els lectors d'aquesta casa també sou bons coneixedors del gènere, quan escolteu la cançó que us proposo aquesta setmana hi identificareu l'estil de les parlour songs, ja passades de moda quan la va escriure el 1941. Som a la setmana de Sant Jordi, així que tenim una cançó amb roses, amb un títol revelador: Red Roses and Red Noses [Roses vermelles i nassos vermells]. Si em permeteu el suggeriment, escolteu primer la cançó sense parar atenció a la lletra, només gaudint de la música de Felicity Lott i Graham Johnson, i torneu a escoltar-la, ara si, fixant-vos en el que diu.
Que tingueu una bona diada de Sant Jordi diumenge, amb moltes roses vermelles. Sobre els nassos vermells… bé, no sé, com vosaltres considereu.
Some people praise red roses:
But I beg leave to say
That I prefer red noses.
I think they are so gay.
A Kempis says we must not cling
To things that pass away:
Red noses last a life-time –
Red roses but a day.
Red roses blow but thrice a year
In June, July or May:
But owners of red noses
Can blow them ev’ry day.
Algunes persones lloen les roses vermelles,
però us prego que em permeteu dir
que prefereixo els nassos vermells.
Penso que són tan alegres!
Un tal Kempis diu que no ens hem d'obsessionar
amb les coses efímeres:
els nassos vermells duren tota la vida,
les roses vermelles, només un dia.
Les roses vermelles floreixen només tres cops a l'any,
al juny, juliol o maig.
Però els posseïdors de nassos vermells
poden fer que floreixin cada dia.
Articles relacionats
Roses negres
Hi ha una pregunta recurrent en els fòrums de roses i jardineria: "On puc trobar roses negres?" I la resposta és: "Enlloc". Les roses negres no existeixen. Hi ha algunes varietats porpra que porten el negre en el nom, però només en el nom; el dia que un cultivador aconsegueixi el desitjat híbrid es farà d'or. Suposo que si les roses negres van tan buscades és perquè, malgrat que als nostres jardins no n'hi hagi, en el nostre imaginari sí que existeixen, sempre relacionades amb el misteri, l'ocultisme, la tragèdia, el dolor...
J de Jordi
Per ser precisos, J de la Diada de Sant Jordi, perquè el que celebrem a Liederabend cada any és la festa, són les roses. Recordem també altres dates cada any, la Pasqua i el Nadal, i, de tant en tant, alguna més com Tots Sants o fins i tot el dia de Sant Antoni de Pàdua; tot s'hi val si ens proporciona una excusa per escoltar una cançó. Però, de totes les festes que puguem celebrar, la meva preferida és la de Sant Jordi; per això té una lletra al nostre abecedari. Com que aquestes pàgines es llegeixen des d'aquí a tocar fins a les antípodes, voldria dedicar aquesta entrada a tots els que no tindreu ocasió de celebrar la festa al carrer el dia 23, el proper diumenge, explicant-vos perquè és tan especial. Si viviu a Catalunya tindreu la vostra opinió sobre aquest dia, així que us convido a dir-ne la vostra.
Rosa damasquina
Dissabte és Sant Jordi i, com cada any, els carrers s'ompliran de roses. Com cada any també, aquesta setmana us porto una rosa en forma de cançó. Per primera vegada podem deduir del poema de quin tipus de rosa es tracta, una rosa damasquina, i estic encantada de la vida perquè és una de les meves preferides. Les roses damasquines van arribar a Europa durant les Croades, al segle XIII; solen ser de color rosa, des del gairebé blanc fins a un rosa pujat, i sovint tenen diferents tonalitats durant la floració. Sempre són colors molt delicats, com ho és el del fullatge, d'un verd clar i mat, i els arbustos es fan notar de lluny, no només per la seva bellesa sinó per l'olor, intensa i inconfusible: quan diem que fa "olor de roses" ens estem referint a l'olor de les roses damasquines. Sabem (o sospitem fortament) que el poeta de la cançó que escoltarem parla d'aquestes roses perquè [...]
Comments powered by CComment