Fa uns mesos us parlava de la ben coneguda importància del treball en xarxa, personalitzada en la compositora Josephine Lang; una excusa com qualsevol altra per escoltar una de les seves precioses cançons. Llavors us vaig quedar a deure la segona part d'aquesta història de networking del segle XIX que ens servirà, novament, per escoltar la compositora.
El suport que li van donar Felix Mendelssohn i Robert Schumann va permetre Josephine Lang menar durant els anys 30 una carrera en la qual combinava la docència, les actuacions com a cantant a la cort de Munic i com a pianista als salons culturals de la ciutat, i la composició i publicació de cançons. Era una activitat intensa per algú de salut delicada, i el juny de 1840 la reina Carolina Augusta la va veure tan desmillorada que la va enviar a un balneari a refer-se. Allà va conèixer Christian Reinhold Köstlin, un advocat, poeta i pianista competent en el seu temps lliure; es van enamorar i es van casar dos anys després. Naturalment, l'activitat com a cantant i pianista va quedar limitada a la intimitat de la llar; hagués estat realment excèntric que la dona d'un professor de la Universitat de Tübingen treballés. Mantenia, això sí, el seu propi saló cultural, i el temps li passava entre les activitats socials derivades de la feina del marit, les feines de la casa i les criatures que anaven arribant; poc li'n quedava per compondre!
Quan el seu marit va emmalaltir greument la situació econòmica de la família es va ressentir, i ja no diguem quan Köstlin va morir el 1856 i ella va quedar sola amb sis criatures. Van tornar les classes de música i els intents de publicar cançons, que foren debades; ningú no es recordava de Josephine Lang i cap editor no es volia arriscar a publicar les seves peces. Donat que no se'n sortia sola, el 1859 va demanar ajuda. L'estimat Felix havia mort feia anys, i va recórrer a un amic comú, Ferdinand Hiller, i a una amiga d'aquest que també havia apreciat molt Mendelssohn, Clara Schumann.
Tots dos es van arromangar per ajudar Josephine. Clara Schumann no la coneixia personalment, però qui podia empatitzar millor amb les seves dificultats que ella, que havia quedat vídua el mateix any, també després d'una dolorosa malaltia del marit, i amb set fills? Dins de la desgràcia, ho havia tingut més fàcil, era una pianista excel·lent que no havia deixat mai de fer concerts, amb bons amics que li havien donat tot el seu suport. Així que va organitzar un concert a benefici de Josephine Lang, on ella mateixa va tocar obres de la compositora. Per la seva banda, Hiller va demanar a Lang que li enviés materials per escriure una biografia seva; els problemes de salut de dos dels seus fills van fer que aquest enviament s'anés endarrerint, però finalment la biografia es va publicar el 1867 i va confirmar el rellançament de la seva carrera: Josephine Lang va tornar a ser una compositora d'èxit.
Va morir el 1880, amb seixanta-cinc anys, d'un atac de cor. Fins a l'últim moment va fer classes i va compondre; com ella mateixa explicava, la música va donar-li forces i consol per enfrontar-se a les dificultats i desgràcies que la vida li va portar, que no van ser poques.
Us proposo que escolten Scheidenblick, un lied compost el 1840 i publicat el 1841 dins de l'op. 10, un recull de sis cançons que val la pena escoltar. N'he triat aquesta perquè sembla que va ser clau en la vida de Lang: Köstlin afirmava que es va enamorar de qui seria la seva dona quan la van sentir interpretar aquesta cançó al balneari. El poema, molt breu, és de Nikolas Lenau, que anys després inspiraria un cicle a Robert Schumann, Sechs Gedichte und Requiem, op. 90. Lenau va escoltar el lied de Josephine Lang interpretat per ella mateixa al piano, i va confessar que s'havia emocionat fins a les llàgrimes.
Escoltarem Scheidenblick interpretada per la mezzosoprano Catriona Morison i el pianista Malcolm Martineau; atenció a aquesta veu i a la seva manera de dir, l'escoltarem el maig a Barcelona!
Als ein unergründlich Wonnemeer
Strahlte mir dein seelenvoller Blick;
Scheiden mußt' ich ohne Wiederkehr,
Und ich habe scheidend all' mein Glück
Still versenkt in dieses tiefe Meer.
Com un insondable oceà de joia
m'enlluernà ta mirada plena d'ànima;
havia d'acomiadar-me sabent que no tornaria,
i en separar-me vaig enfonsar ma felicitat,
silenciosament, en aquest oceà profund.
Articles relacionats
La meva rosa
Demà és...Genoveva
Durant se...
Damunt l'ala de mos cants
Uns can...
Comments powered by CComment