Gretchen am Spinnrad. A. von Kreling
Apunteu la data: 19 d'octubre de 1814. Aquest dia, Franz Schubert va escriure, amb 17 anys, Gretchen am Spinnrade (Margarida a la filosa).
Les línies divisòries són útils per classificar i estudiar, però tenen els seus inconvenients. Per exemple, sovint són simplificacionsel que va nèixer aquell dia, si de cas, és el lied romàntic, perquè en realitat el lied havia nascut clàssic. A més, quan ens acostem a les línies ja no són tan nítides, es difuminen i les perdem de vista; Schubert havia escrit una trentena de lieder fins aquell dia, i uns quants són molt més que exercicis acadèmics.
En qualsevol cas, que molts autors citin aquest dia i aquesta cançó com a inici no és ni molt menys gratuït, Gretchen am Spinnrade mostra d'una manera molt clara la diferència fonamental entre el lied clàssic i el romàntic: en el lied clàssic el piano és, literalment, l'acompanyament de la veu que diu el poema, un contenidor per a la lletra; en el lied romàntic el piano és també, com la veu, part del poema.
Posem-nos en situació: la Margarida del títol de la cançó és el dissortat personatge de Goethe que, arrossegada per la seva passió per Faust, provoca la mort de la seva mare, el seu germà i el seu fill. I això és el que diu mentre fila, abans de donar el pas que provocarà la seva desgràcia:
Meine Ruh' ist hin,
Mein Herz ist schwer,
Ich finde sie nimmer
Und nimmermehr.
Wo ich ihn nicht hab
Ist mir das Grab,
Die ganze Welt
Ist mir vergällt.
Mein armer Kopf
Ist mir verrückt,
Mein armer Sinn
Ist mir zerstückt.
Meine Ruh' ist hin,
Mein Herz ist schwer,
Ich finde sie nimmer
Und nimmermehr.
Nach ihm nur schau ich
Zum Fenster hinaus,
Nach ihm nur geh ich
Aus dem Haus.
Sein hoher Gang,
Sein' edle Gestalt,
Seine Mundes Lächeln,
Seiner Augen Gewalt,
Und seiner Rede
Zauberfluß,
Sein Händedruck,
Und ach, sein Kuß!
Meine Ruh' ist hin,
Mein Herz ist schwer,
Ich finde sie nimmer
Und nimmermehr.
Mein Busen drängt sich
Nach ihm hin.
Ach dürft ich fassen
Und halten ihn,
Und küssen ihn,
So wie ich wollt,
An seinen Küssen
Vergehen sollt!
Meine Ruh' ist hin,
Mein Herz ist schwer.
He perdut la meva pau,
sento el cor feixuc,
no tornaré a trobar-la
mai més.
Si ell no hi és
em sento a la tomba,
el món sencer
desapareix davant meu.
El meu pobre cap
s'ha tornat foll,
els meus pobres sentits
estan trasbalsats
He perdut la meva pau,
sento el cor feixuc,
no tornaré a trobar-la
mai més.
Només per ell miro
per la finestra,
només per trobar-lo
surto de casa.
El seu caminar orgullós,
la seva noble imatge,
el somriure dels seus llavis,
la intensitat de la seva mirada,
i la seva conversa
fluint encisadora,
les carícies de les seves mans
i, ah, els seus petons.
He perdut la meva pau,
sento el cor feixuc,
no tornaré a trobar-la
mai més.
El meu pit m'empeny
perquè torni amb ell,
ah, si pogués abraçar-lo
i reternir-lo,
i besar-lo
tants cops com volgués,
malgrat que per les seves besades
hagués de morir
He perdut la meva pau,
sento el cor feixuc.
Escoltem la versió de Schubert en la interpretació de Soile Isokoski acompanyada al piano per Marita Viitasalo:
Gretchen am Spinnrade, D.118
Sentim en la veu l'angoixa de Margarida, l'acompanyament ens recorda el rodar de la filosa (i els batecs del cor?) i el peu de Margarida impulsant-la. Schubert divideix la cançó en tres seccions separades per breus interludis, començant totes tres per les mateixes paraules, Meine Ruh' ist hin. La intensitat va creixent fins arribar al final de la segona part, amb les paraules sein Kuß Margarida defalleix i sentim com la filosa s'atura; lentament torna a rodar i sentim novament el lament inicial. Schubert afegeix al poema original la repetició de l'última estrofa i, després d'aquest moment d'exaltació, afegeix per acabar els dos últims versos amb la indicació decrescendo e ritardando. Margarida ja no pot continuar lluitant contra ella mateixa.
Com deiem, el piano juga un paper important en la cançó, el piano és la filosa i es mou al ritme de les paraules de Margarida, reforça els seus sentiments i els seus dubtes i ens porta irremisiblement cap a l'entrega de la noia.
Escoltem ara, com a exemple de lied clàssic, la versió de Carl Friedrich Zelter, bon amic de Goethe i mestre entre d'altres de Felix Mendelssohn, escrita molt probablement el 1808 (és a dir, l'any de publicació de Faust). La interpreten la soprano Andrea Folan amb Tom Beghin al pianoforte.
Margarethe
Diferent, oi?
Comments powered by CComment