Bella com el migdia

Noon in the Neighbourhood of Moscow - Ivan Ivanovich Shishkin

Migdia a la rodalia de Moscou. Ivan Ivànovitx Xixkin

"Bella com el migdia, més misteriosa que la mitjanit". Així descriu el poeta l'estimada distant i inassolible en els versos que escoltarem musicats avui. L'autor n'és Nikolai Minski, un respectat poeta bielorús, conegut també per la seva tasca com a traductor de poetes com Byron, Shelley o Verlaine, o d'obres com La Ilíada. El 1887, Minski va publicar un recull de vuit poemes, De l'oriental, l'últim dels quals és Tan bella com el migdia. O, en la llengua original, Она, как полдень, хороша (Ona, kak polden, khoroixa).

Gairebé deu anys més tard, el 1886, Serguei Rakhmàninov va posar música a aquest poema, que es va convertir en la novena de les dotze cançons incloses en el seu op. 14, el tercer recull de cançons després de l'op. 4 i l'op. 8. Totes tres col·leccions constitueixen el que es considera les cançons de joventut; en total, sumen vint-i-quatre romanços de la vuitantena que va compondre. Totes, abans del 1917, quan, als quaranta-quatre anys, va marxar de la seva estimada Rússia.

Al meu parer, Ona, kak polden, khoroixa és una de les més precioses de Rakhmàninov, i, si alguna cosa caracteritza les cançons del compositor és la seva bellesa melòdica. La trobo molt especial; la seva tranquil·litat i el seu ritme tenen alguna cosa d'hipnòtica, i si moltes de les cançons evoquen un aire tradicional rus, tan filtrat com volgueu per la sofisticació del compositor, en aquesta em sembla més evident. Diversos autors, però, atribueixen aquest aire exòtic a l'Orient al qual canta Minski. Suposo que tot depèn d'on situem l'Orient.

Aquesta tranquil·litat que us deia ve, per una part, de la seva lentitud. També, de l'estructura de la línia vocal: a cada vers del poema li correspon una frase musical que, en general, varia poc i lentament. Una altra característica de la veu són els melismes (és a dir, diverses notes cantades sobre la mateixa síl·laba), més presents a la segona estrofa, quan la veu poètica se centra en els seus sentiments. El cas més evident, el que no passarà inadvertit de cap de las maneres, és la interjecció que tanca el sisè vers, aquest "Ah!" que és com un sospir que s'extén durant tres compasos. Les frases del cantant estan separades per un compàs (aproximadament) en el qual sentim el piano; un interludi més llarg separa totes dues estrofes del poema. El que més ens crida l'atenció de l'acompanyament és que es manté en el pianissimo durant tota la cançó, la qual cosa contribueix a l'atmosfera onírica.

Rakhmàninov va compondre els Dotze romanços, op. 14 per a diferents veus; el nostre, en concret, el va escriure per a mezzosoprano o baríton, i el va dedicar a la cèlebre cantant que el va estrenar, Ielizaveta Lavróvskaia, coneguda també per haver suggerit a Txaikovski la composició d'Eugeni Oneguin (gràcies, Sra. Lavróvskaia!). Nosaltres escoltarem Ona, kak polden, khoroixa en una versió que m'agrada molt, la del baríton Andrei Bondarenko i el pianista Iain Burnside. Com sempre, la traducció al català l'he feta a partir de traduccions intermèdies; com sempre també, afegeixo el text original per a aquells de vosaltres que pugueu llegir-lo i gaudir-lo.

I, ja veieu, aquesta setmana, sí. Aquesta setmana he aconseguit fer un article curt després dels dos més llargs de les setmanes anteriors, sé que hi ha lectors que ho prefereixen així. Per això he volgut només compartir amb vosaltres una cançó que m'agrada tant i que espero que us agradi també a vosaltres.

Ona, kak polden, khoroixa

Ona, kak polden, khoroixa
Ona zagadotxnei polnotxi.
U nei neplakavxia otxi
I nestradavxaia duixa.

A mne, txia jizn borba i gore,
Po nei tomitsia sujdeno. O!
Tak vetxno platxuixeie more
V bezmolvni bereg vliubleno.

Tan bella com el migdia,
més misteriosa que la mitjanit,
no ha plorat mai llàgrimes de dolor,
la seva ànima no coneix el sofriment.

Però jo, que només conec el conflicte i el patiment,
estic condemnat a sospirar per ella,
així com la mar, que plora eternament
crema d'amor per la riba silenciosa.

Она, как полдень, хороша,
Она загадочней полночи.
У ней неплакавшия очи
И нестрадавшая душа.

А мне, чья жизнь борьба и горе,
По ней томиться суждено. О!
Так вечно плачушее море
В безмолвный берег влюблено.