Tres Winterreise. El mateix dia. Alhora. A Barcelona. En el moment que es publiqui aquest article, farà unes hores que aquest fenomen s'haurà produït. Bé, confesso que m'he permès una petita llicència, no haurà estat exactament alhora. Però si tothom ha estat puntual, s'hauran sentit a Barcelona simultàniament un Gute Nacht i d Das Wirtshaus. No sé si el cel s'haurà il·luminat d'una manera especial, o si hi haurà hagut cap altre senyal extern que hagi acompanyat el fenomen musical.
Però mentre escric això, encara ha de passar. Per al dimarts 9 de novembre hi ha programat a L'Auditori un Winterreise interpretat per Ian Bostridge i Thomas Adès; al LIFE Victoria, un altre interpretat per Mark Padmore i James Baillieu; finalment, al Liceu s'hi podrà veure la coreografia d'Angelin Preljocaj amb el suport musical de Thomas Tatzl i James Vaughan. Quan me'n vaig adonar, no m'ho podia creure; vaig tornar a mirar les dates, però no, no hi havia cap error. El meu Dimoniet, que s'asseu a l'espatlla esquerra, va alçar una cella: "Quin gran exemple de contraprogramació! Però si sou quatre aficionats al lied!". El meu Angelet, que s'asseu a l'espatlla dreta, va argumentar: "En aquesta casa no en sabem gaire, de programar, però sí que sabem que programar implica, entre altres coses, resoldre un trencaclosques amb moltes agendes".
Per simple observació, ens adonem que Thomas Adès dirigeix l'OBC el cap de setmana anterior; es queda a Barcelona dos dies més per fer el recital amb Bostridge. El que no ens diu la simple observació és per què han d'interpretar precisamentWinterreise;la memòria em diu que aquest duo només (o gairebé només) es troba a l'escenari per interpretar aquesta obra. Si observem ara la programació del LIFE, veiem que s'hi faran els tres grans cicles de Schubert en tres dies seguits i per ordre cronològic, de manera que dimarts toca Winterreise. Finalment, la funció del dia 9 és la quarta de la sèrie de cinc que ofereix el Ballet Preljocaj.
Dimoniet continuava remugant: "No té ni solta ni volta", i Angelet va mirar de donar-hi la volta: "Pensa que és una bona notícia, una mostra de la bona salut del lied a casa nostra". Dimoniet es va limitar a bufar amb escepticisme.
És una bona notícia, que es facin tres Winterreise el mateix dia a Barcelona? Per als aficionats, no, perquè no tenim el do de l'ubiqüitat (si més no, les cinc funcions del Liceu ens donen una mica de marge). Ho és, per a la vida musical de la ciutat? Penso que la coincidència de diverses propostes atractives sí que es pot considerar un senyal de normalitat (malgrat la inevitable petita frustració que em genera haver de triar, posem per cas, entre Rudolph Buchbinder i Christopher Maltman), però no tinc tan clar que ho sigui la coincidència d'una mateixa obra. Posem-hi una mica de distància: com veuríem que al Wigmore Hall, el Covent Garden i el Barbican programessin tres Winterreise simultanis? (ha passat, això? Veïns de Londres o altres ciutats europees, en teniu constància?). O que Liceu, Palau i Auditori programessin una Novena de Beethoven per al mateix dia a la mateixa hora. Ho celebraríem com una mostra de bona salut musical, o pensaríem que és absurd? Finalment, és una bona notícia per a la mateixa obra? O la insistència podria, d'alguna manera, perjudicar-la, banalitzar-la? Angelet em diu que de cap de les maneres, que "la seva propia grandiositat la fa indestructible", mentre Dimoniet em pessiga i em diu a cau d'orella: "Ara que ve Nadal, t'imagines un anunci de perfum amb imatges oníriques, unes paraules incomprensibles i Täuschung que sona de fons?" Dimoniet sap com fer-me mal, i no em refereixo a les pessigades.
Però bé, miro de centrar-me, perquè si d'aquí a un dies veiem aquest anunci a la televisió no serà una conseqüència del fenomen del 9 de novembre. La qüestió és que aquests tres Winterreise, sumats al que es va fer al LIFE Victoria el setembre i el que ha programat el Liceu per al març, fan que em demani, admeto que amb escepticisme, si el cicle s'ha convertit en una obra tan popular com la Novena que esmentava abans. Dimoniet pren la paraula: "Ai, els aficionats i les vostres capelletes! A veure si ara us molestarà que a una majoria li agradi una obra que vosaltres venereu!" No és això, Dimoniet, no és això. El que passa és que, si bé és cert que entre els aficionats a la música clàssica som molts els que venerem el cicle de Schubert, no és menys cert que són encara més els que el troben de difícil digestió o, directament, avorrit. I em costa de creure que hi hagi hagut una sobtada i massiva conversió. Tot i que ho celebraria, ara com ara em costa de creure.
Suposem que sí, però. Suposem que mentre jo badava s'ha desfermat una entusiasta admiració per aquesta obra. Implicaria això una nova i entusiasta afició pel lied, els famosos nous públics? Us explicaré una anècdota. Fa uns anys, sortint d'un Winterreise, vaig sentir un senyor que deia: "A mi no m'agrada el lied, però és que això no és lied!". Què devia voler dir, que considerava Winterreise com una obra tan especial que era inclassificable? Hi he pensat aquests dies, quan em preguntava si aquesta abundor del cicle comportaria un augment de l'afició al gènere. Tant de bo; us imagineu els recitals de lied omplint de manera habitual les sales de concerts? El temps ens ho dirà i, si aquest sobtat interès pel Winterreise no és un miratge, ens ho dirà ben aviat.
Com que no us vull demanar més temps i encara hem d'escoltar un lied, acabo aquí les meves cabòries sobre el fenomen del 9 de novembre. Per no allargar-me més, i perquè veieu que aquí també sabem repetir-nos, us proposo escoltar un lied que ja vam escoltar fa gairebé deu anys, en una altra interpretació. És Auf dem Flusse, el n. 7 de Winterreise, que aquesta setmana interpreten Florian Boesch i Malcolm Martineau. Si voleu recuperar l'entrada anterior, aquí la teniu.
Der du so lustig rauschtest,
Du heller, wilder Fluß,
Wie still bist du geworden,
Gibst keinen Scheidegruß.
Mit harter, starrer Rinde
Hast du dich überdeckt,
Liegst kalt und unbeweglich
Im Sande ausgedreckt.
In deine Decke grab' ich
Mit einem spitzen Stein
Den Namen meiner Liebsten
Und Stund' und Tag hinein:
Den Tag des ersten Grußes,
Den Tag, an dem ich ging;
Um Nam' und Zahlen windet
Sich ein zerbroch'ner Ring.
Mein Herz, in diesem Bache
Erkennst du nun dein Bild?
Ob's unter seiner Rinde
Wohl auch so reißend schwillt?
Tu, que tan alegrement murmurejaves,
tu, riu feréstec, d'aigües clares,
que silenciós t'has tornat,
no dónes cap adéu de comiat.
Amb una dura, rígida crosta
t'has recobert,
jeus fred i immòbil
estenallat a la sorra.
En la teva escorça cisello
amb una pedra afilada
el nom de la meva estimada
així com l'hora i el dia:
El dia del nostre primer encontre,
el dia que vaig marxar;
voltant el nom i els números
entrellaço un anell trencat.
Cor meu, en aquest rierol
reconeixes ara la teva imatge?
Com si, sota la seva crosta,
tal vegada impetuosament creixés?
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
La cornella
Si alç...
Parhelis
Quan e...
El dios más humano
Hans Hot...
Comments powered by CComment