Aquest article es publicarà el primer de setembre, però jo l'estic escrivint en plena Schubertíada. Són setmanes intenses, de feina, de gaudir moltíssim de la música, de recollir impressions, de reflexionar, de prendre apunts per a futurs articles, però difícilment d'asseure's i escriure amb tranquil·litat.
Per això aquesta setmana publico un moment musical, seguint el fil d'un detall que m'està agradant durant aquests dies: l'encert dels artistes en l'elecció de les propines. És clar que els músics poden triar les propines que vulguin, però nosaltres, el públic, les podem rebre com a més o menys adients al programa o a la situació. I, a parer meu estan sent una oportuna cirereta del pastís.
Segurament la frase més repetida a les presentacions de les propines és "som a una Schubertíada, i volem acabar amb música de Schubert". Així que, recollint aquest esperit, us deixo amb un lied que haurem escoltat durant el festival, Sehnsucht, D. 636, interpretat per Gerald Finley i Stephen Ralls. Naturalment, del rei d'aquesta casa, amb poema de Friedrich von Schiller.
Bentornats tots aquells que hàgiu fet vacances aquestes últimes setmanes. Dimecres vinent començarem nova temporada, que serà la temporada del desè aniversari de Liederabend.
Ach, aus dieses Tales Gründen,
Die der kalte Nebel drückt,
Könnt’ ich doch den Ausgang finden,
Ach, wie fühlt’ ich mich beglückt!
Dort erblick’ ich schöne Hügel,
Ewig jung und ewig grün!
Hätt’ ich Schwingen, hätt’ ich Flügel,
Nach den Hügeln zög’ ich hin.
Harmonien hör’ ich klingen,
Töne süsser Himmelsruh’,
Und die leichten Winde bringen
Mir der Düfte Balsam zu,
Gold’ne Früchte seh’ ich glühen,
Winkend zwischen dunkelm Laub,
Und die Blumen, die dort blühen,
Werden keines Winters Raub.
Ach wie schön muss sich’s ergehen
Dort im ew’gen Sonnenschein,
Und die Luft auf jenen Höhen,
O wie labend muss sie sein!
Doch mir wehrt des Stromes Toben,
Der ergrimmt dazwischen braust,
Seine Wellen sind gehoben,
Dass die Seele mir ergraust.
Einen Nachen seh ich schwanken,
Aber ach! der Fährmann fehlt.
Frisch hinein und ohne Wanken,
Seine Segel sind beseelt.
Du musst glauben, du musst wagen,
Denn die Götter leih’n kein Pfand,
Nur ein Wunder kann dich tragen
In das schöne Wunderland.
Ai, si d’aquestes profundes valls,
oprimides per la boira freda,
pogués trobar jo la sortida,
ai, que feliç que em sentiria!
Veig allà formosos turons,
sempre joves i sempre verds!
Si tingués ales, si pogués volar,
volaria cap als turons.
Sento ressonar harmonies,
dolces notes de pau celestial,
i els vents lleugers
em porten dolces aromes;
veig brillar fruits daurats,
agitant-se entre foscos fullatges,
i les flors que allà hi floreixen
no seran víctimes de cap hivern.
Ai, que agradós déu ser passejar-se
per allà, a l’eterna llum del sol,
i l’aire d’aquelles altures.
que refrescant deu ser!
Però m’ho impedeix la fúria del riu
que, irritat, braola entremig;
les seves ones s’han embravit,
i la meva ànima està terroritzada.
Veig surar una barqueta,
però ai!, manca el barquer;
però endavant, sense vacil·lar,
les veles estan inflades!
Has de tenir fe i arriscar-te,
ja que els déus no donen cap garantia,
només un miracle et pot portar
al bell país de les meravelles.
(traducció de Manuel Capdevila i Font)
Comments powered by CComment