Lied ESMUC | Crònica d'una mort no anunciada

Segon article escrit per una alumna del Màster en Lied de l'ESMUC, en concret per Quimey Urquiaga, que ens parla de la vigència de Frauenliebe und -leben i ens convida a escoltar Nun hast du mir den ersten Schmerz getan, interpretada per Elina Garanča i Malcolm Martineau. Gràcies, Quimey!

Quant de "girl power" pot tenir un personatge femení creat per dos homes?

Nun hast du mir den ersten Schmerz getan [Ara m'has causat el primer dolor] és la cançó que finalitza el cicle Frauenliebe und -leben (Amor i vida de dona), op. 42 de Schumann. En ell una dona ens explica en primera persona una època de la seva vida -des que deixa de sentir-se una nena quan descobreix l'amor fins que es converteix en mare i queda vídua-. Per això s'ha vist immers en polèmiques al voltant dels conceptes de masclisme, patriarcat, misogínia, elitisme, etc. És sabut, fins i tot, que hi ha dones intèrprets que rebutgen fer-lo per aquests motius. Llavors, com és que el trobem atractiu per portar-lo a la performance avui en dia? Perquè tant la meva companya de duo com jo el veiem summament significatiu. Creiem que és una de les poques vegades en què se'ns presenta l'oportunitat d'empatitzar amb les emocions d'una protagonista dona. De fet, ens sentim identificades, per exemple, en totes les descripcions idealitzades que fa del seu estimat i en les reaccions "exagerades" que ell li provoca (sobretot en les cançons I, II i III), ja que també les hem viscut de manera similar a la nostra adolescència. A més creiem que Schumann ha pogut atorgar-li summa profunditat i respecte, amb la seva música, a totes les situacions emocionals per les quals passa l'heroïna, per la qual cosa sostenim que aquesta obra mereix ser elaborada i escoltada. És des d'aquesta perspectiva que em resulta altament representatiu aquest cicle i vaig voler compartir la meva visió de la construcció del seu últim número.

Tornant puntualment a la cançó que ens ocupa, a l'hora de fer-la sonar, com succeeix també en altres cicles, és complex iniciar-la, ja que dista molt del "mood" en què ens ha deixat la cançó que la precedeix. Es tracta de la mort del seu marit, que esdevé a continuació de la cançó An meinem Herzen, an meiner Brust, on ens explica que ha tingut un fill i la immensa alegria que això li va produir. Aquí, llavors, es presenta l'acord inicial com el cop que la vida li dona a aquesta dona, sorprenent, inesperat, devastador. Les seves notes inclouen les de línia vocal, que està construïda com si fos un recitatiu (poques altures que suren sobre harmonies en bloc), en un registre considerablement greu que representaria aquest estat d'angoixa completa que té la protagonista, amb una economia de moviment d'altures que podria ser provocada pel xoc enfront d'aquest esdeveniment tràgic. Reprenent la idea del començament, crec que no ha passat molt temps entre aquests dos moments (la maternitat de la cançó VIII i la mort a la cançó IX), que ella és encara jove i per això, -qüestió que explicaré a continuació-, recorda gairebé perfectament la primera vegada que el va veure al seu estimat, retratada en el postludi. En resum, és una completa desgràcia.

A continuació expressa que "die Welt ist leer, is leer" [el món està buit, buit],  la qual cosa una altra vegada té l'articulació del primer acord d'aquesta cançó (sforzando) i encara més tensió harmònica, com amb  desesperació. És aquest el punt àlgid de la seva infinita tristesa, i llavors ens explica que ja no té ganes de seguir vivint, que s'enfonsarà en les seves profunditats perquè la seva vida també se n'ha anat, amb la d'ell. En aquest punt és temptador pensar alguna cosa així com "pobra dona, està sotmesa a un home fins després de la seva mort", però caldria preguntar-nos: qui no s'ha sentit així en situacions d'aquesta magnitud?

 Després, com a conclusió d'aquesta pena infinita arriba el postludi del piano, on Schumann torna a escriure el tema de la primera cançó d'aquest cicle Seit ich ihn gesehen, però sense text (sabíeu que Schumann va decidir no fer servir l'últim poema de Chamisso Traum der eig'nen Tage i substituir-lo per aquest fragment musical?). Cal destacar que el material musical té una variació puntual en tres compassos consecutius, escurçant els valors rítmics per donar lloc a silencis. Al meu entendre, aquest aspecte li afegeix certa brutalitat, quan sabem ara tot el que ha passat durant el cicle.

Mentre escric aquest article no em decideixo encara, no sé si haig d'entendre el postludi com:

• a) un record d'alegria i gratitud d'ella cap a ell, el senyor que la va deixar cega d'amor des d'un primer moment i la va fer viure moments d'immensa felicitat producte d'aquest sentiment increïblement correspost.
• b) un símbol de la mateixa confusió que va sentir ella a l'inici d'aquesta història, quan l'amor es va manifestar en la seva vida sobtadament, una confusió que l'envaeix ara que l'amor l'ha deixat, també, d'un moment per l'altre.

Si se us acuden més possibilitats, deixeu-les als comentaris :)

Ser intèrpret és prendre decisions que marcaran la intencionalitat amb què comunicarem les nostres idees i les emocions que ens connecten, a nosaltres mateixos, amb músiques que van ser escrites fa molts anys. Com podran veure, aquí els he explicat una mica les mirades i preguntes que sorgeixen a l'hora d'interpretar una obra. Particularment, nosaltres sentim la protagonista d'aquesta història resignificada més enllà de qualsevol etiqueta de les que esmentava a l'inici d'aquest escrit. Il·lusió, idealització, desesperació, dolor, són emocions que ens travessen en qualsevol temps i lloc, tant a homes com a dones, causades per amor.