El 1803 es va publicar a Berlín una obra de teatre anomenada Lacrimas. L'argument era complicat i inversemblant com el d'una comèdia de Shakespeare, un autor difós a l'època a Alemanya gràcies a les traduccions d'Agust Wilhelm Schlegel. Hi havia equívocs, amors impossibles entre musulmans i cristians i sobtats girs a la trama que canviaven la filiació i la religió d'alguns dels personatges per tal que les històries d'amor tinguessin un final feliç i la pau i la fraternitat regnessin sobre tothom, d'una confessió o l'altra. L'editor de l'obra va ser precisament Schlegel, així figurava a la coberta, i també era seu el poema introductori. En aquella primera edició, però, el nom de l'autor no apareixia per enlloc; no va ser fins a la segona que hi va figurar. L'obra devia ser un èxit, perquè a l'autor, Christoph Wilhelm Schütz, poeta, assagista i traductor, vinculat a Schlegel, Tieck i el seu cercle, se'l va conèixer com a "Lacrimas Schütz", però amb el temps l'obra va caure a l'oblit. I no direu mai qui va triar Schütz com a tema de la seva tesi doctoral, defensada el 1922: Joseph Goebbels. Sí, aquell Goebbels d'infausta memòria. Així que tornem al segle XIX.
El 1825, Franz Schubert va passar l'estiu a Linz i Steyr, i devia ser a casa d'alguns dels seus amics que va trobar un exemplar de Lacrimas. Schlegel no feia passar l'obra per seva en cap moment, fins i tot el seu sonet introductori era una lloa a l'autor desconegut, però el seu nom era allà, amb lletres ben grosses, i és possible que Schubert donés per fet que l'obra era seva: va compondre els dos lieder amb textos de Lacrimas immediatament després d'altres amb poema de Schlegel. La confusió no devia ser inusual; l'editor que va publicar els dos lieder el 1829 ho va fer amb el títol Zwei Szenen aus dem Schauspiel "Lacrimas" von A. W. Schlegel.
D'aquestes dues cançons, el D. 857, avui n'escoltarem la segona, Lied des Florio (que, en l'obra, és la primera). Florio ha viatjat des de Màlaga fins a un remot sultanat seguint la dona que estima; Delphine és reclosa a la residència del sultà i Florio hi treballa com a jardiner per poder ser a prop seu i veure-la, de tant en tant, de lluny. Una nit, Florio és al jardí i veu Delphine a la terrassa, i canta aquests versos que Schubert va musicar. Tal com comença la cançó ens fa pensar en una serenata, i l'acompanyament del piano ens recorda el sonar de les cordes que es mencionen a la primera estrofa. Però les serenates s'adrecen a l'estimada per demanar-li una trobada, i Florio sap que això no és possible; potser per això la música canvia i les dues estrofes centrals les sentim com un lament; el jove recorda com es va enamorar de Delphine quan van sentir-la cantar; aquell amor s'ha transformat en una metzina que posarà fi a la seva vida. A l'última estrofa es reprèn la melodia de la primera, però ara la serenata s'adreça a la nit, convidant-la a venir per donar-li repòs.
Lied des Florio és un dels molts, moltíssims lieder de Schubert que a penes s'interpreta, i és una llàstima, perquè és una cançó elegant i delicada. Encaixa en la categoria de miniatura, i com a tal, s'ha d'escoltar "de prop" i, si és la primera vegada que l'escolteu, millor un parell de vegades. És també una cançó difícil de cantar; la nit i la introspecció demanen que es faci a mitja veu, tot i que la tessitura és alta, i tot plegat demana molt de control. He triat per compartir amb vosaltres la interpretació preciosa del gran Nicolai Gedda; és un enregistrament fet en directe el 1964 i l'acompanya Hermann Reutter. Espero que us agradi.
Nun, da Schatten niedergleiten,
Und die Lüfte zärtlich wehen,
Dringet Seufzen aus der Seele,
Und umgirrt die treuen Saiten.
Klaget, dass ihr mit mir sterbet
Bittern Tod, wenn die nicht heilet,
Die den Becher mir gereichet,
Voller Gift, dass ich und ihr verderbet.
Erst mit Tönen, sanft wie Flöten,
Goss sie Schmerz in meine Adern;
Sehen wollte sie der Kranke,
Und nun wird ihr Reiz ihn töten.
Nacht, komm her, mich zu umwinden
Mit dem farbenlosen Dunkel!
Ruhe will ich bei dir suchen,
Die mir Not tut bald zu finden.
Ara que lliscant davallen les ombres
i que l’oreig bufa suaument,
sorgeixen sospirs de l’ànima,
i acaronen les cordes fidels.
Planyeu-vos de morir amb mi
d’una amarga mort, si ella no em guareix,
la que em donà la copa
plena de verí per a la perdició d’ella i de mi.
D’antuvi, amb dolços sons com de flauta,
ella abocà el dolor dins les meves venes;
el malalt la volia veure
i ara el seu encís el matarà.
Nit, vine aquí, per embolcallar-me
amb la foscúria sense color!
En tu vull trobar el repòs
que necessito al més aviat.
Comments powered by CComment