Enmig de l'atzur, de les onades, de les esplendors

Seaport with the Embarkation of the Queen of Sheba - Claude Le Lorrain

Port amb l'embarcament de la Reina de Saba - C. de Lorena

"Ordre et beauté". No és que hagi aprofundit gaire en la poesia de Charles Baudelaire, però aquesta expressió, "ordre i bellesa", és un dels meus lemes, com sabeu els lectors d'aquest blog; us en parlava en una entrada de fa molt sobre la mélodie L'invitation au voyage d'Henri Duparc, a partir d'un poema de Baudelaire. I vet aquí que el 9 d'abril farà dos-cents anys del naixement del poeta, i si en aquella entrada esmentava de passada la vida agitada que va menar, he pensat que en aquesta us en podria fer cinc cèntims abans d'escoltar una altra mélodie, també de Duparc, a partir d'un poema seu.

Charles Baudelaire va néixer a París. El seu pare va morir quan tenia sis anys i la seva mare es va tornar a casar amb un militar que va imposar a la llar una severitat i un puritanisme que, si bé sembla que a la mare li estava bé, en el nen només va fer que aguditzar el seu caràcter rebel. Uns quants anys i uns quants internats després, el jove Charles començava a estudiar Dret i, sobretot, començava a fer una vida que uns dirien bohèmia i d'altres, llibertina. Entre aquests últims hi havia el seu padrastre, que va fer el que tants pares, intentar allunyar-lo d'aquell ambient nociu. El noi va salpar cap a les Índies; divuit mesos després, tornava a París havent conegut l'Orient que inspiraria l'obra de tants artistes francesos que no hi havien posat els peus.

Però va tornar sense haver fet propòsit d'esmena i es va lliurar a la vida bohèmia; ara, però, amb diners, perquè en assolir la majoria d'edat havia heretat del seu pare. Un any i mig després, la meitat de l'herència s'havia esfumat, i la seva família va decidir que en endavant disposaria d'una assignació mensual i hauria de justificar les seves despeses davant d'un administrador; aquesta decisió el convertia, de facto, novament en menor d'edat. La humiliació no devia ajudar-lo gaire a controlar la seva dependència de l'alcohol i l'opi; la segona, derivada del consum de làudanum que li receptaven els metges per pal·liar els dolors que li produïa la sífilis que havia contret abans de marxar de viatge. Baudelaire va morir el 1867, als cinquanta-sis anys, amb la salut terriblement malmesa per les greus malalties que patia.

Va deixar, però, una obra tan important com Les fleurs du mal, i es va convertir en un dels autors més influents en els poetes del segle XX. Aquest oxímoron preciós que és el títol ens parla de la intenció de Baudelaire d'extreure la bellesa del mal: del social, del moral, del físic o del metafísic. El llibre es va publicar el 1857 i encara no se n'havia eixugat la tinta que ja es va convertir en un escàndol, alhora que recollia l'admiració i el suport d'autors com Victor Hugo. La justícia va condemnar tant l'editor com l'autor a pagar una multa elevada i va prohibir sis dels poemes per ultratges a la moral. El 1861, Baudelaire va publicar-ne una segona edició, sense els poemes prohibits i trenta-dos de nous, i encara va preparar-ne una nova edició que es va publicar pòstumament el 1868. Des de llavors, el llibre s'ha reeditat contínuament, en francès i nombroses llengües; recentment s'ha publicat a Proa una nova edició de Les flors del mal amb la traducció de Pere Rovira acarada amb l'original francès.

El primer dels sis llibres que formen Les fleurs du mal és Spleen et idéal. L'esplín (així es recull al diccionari i a la traducció de Pere Rovira), un terme originat al segle XIX, es defineix com "malenconia que produeix tedi de tot"; la malenconia i la insatisfacció que en la cultura alemanya empenyen a l'acció, el sehnsucht, empeny en la cultura francesa a la inacció i el fastig. Els poemes d'aquest llibre reflecteixen la tensió que hi ha entre tots dos conceptes, l'esplín i l'ideal de Baudelaire, i un bon exemple n'és el dotzè, La vie antérieure [La vida anterior], en el qual la veu poètica parla d'un lloc paradisíac que relacionem fàcilment amb el vers "luxe, calme et volupté" de L'invitation au voyage (el 53è vers de Spleen et idéal). Els sentits gaudeixen de l'entorn, que és l'ideal, però a l'últim vers del sonet, de sobte, apareix l'esplín que impedeix gaudir-ne.

La vie antérieure és l'última cançó d'Henri Duparc, composta el 1884. El compositor només tenia trenta-sis anys quan la va compondre i res no feia pensar que la seva carrera acabaria aquí, encara que visqués vora cinquanta anys més. Només disset cançons i la sensació, quan l'escoltem (en aquest cas interpretada per Konrad Jarnot i Helmut Deutsch), que ens hem perdut molta bellesa per culpa de la malaltia nerviosa que va privar Duparc de continuar creant.

La vie antérieure

J’ai longtemps habité sous de vastes portiques
Que les soleils marins teignaient de mille feux,
Et que leurs grands piliers, droits et majestueux,
Rendaient pareils, le soir, aux grottes basaltiques.

Les houles, en roulant les images des cieux,
Mêlaient d’une façon solennelle et mystique
Les tout puissants accords de leur riche musique
Aux couleurs du couchant reflétées par mes yeux …

C’est là que j’ai vécu dans les voluptés calmes
Au milieu de l’azur, des vagues, des splendeurs,
Et des esclaves nus tout imprégnés d’odeurs,

Qui me refraîchissaient le front avec des palmes,
Et dont l’unique soin était d’approfondir
Le secret douloureux qui me faisait languir.

He viscut molt de temps sota amplis pòrtics
que els sols marins tenyeixen de mil focs,
llurs grans pilars, drets i majestuosos,
es tornaven, al vespre, semblants a grutes basàltiques.

La mala mar, en fer rodolar les imatges dels cels,
mesclava d'una manera solemne i mística
els acords poderosos de la seva música rica
amb els colors de la posta reflectits pels meus ulls...

És allà on vaig viure en les calmes voluptuoses
enmig de l'atzur, de les onades, de les esplendors,
i dels esclaus nus impregnats d'olors,

que em refrescaven el front amb palmes,
l'única cura dels quals era aprofundir
el secret dolorós que em feia llanguir.