Si La bella molinera fos una pel·lícula, totes les escenes (cada escena, una cançó) s'haurien de rodar en exteriors. Totes, excepte una: Pause. El caminer el trobem entre camps, al bosc, a tocar del rierol, al peu de la finestra de la molinera... Però a Pause, el dotzè lied, és a la seva cambra. Els últims versos de l'anterior, Mein!, ens permeten intuir per què s'hi ha refugiat: Ach, so muß ich ganz allein / Mit dem seligen Worte mein / Unverstanden in der weiten Schöpfung sein! [Ah, haig de restar sol / amb la sagrada paraula "meva" / incompresa a la vasta Creació]. Fins ara s'ha confiat a la natura, però les emocions que l'omplen són tan intenses i segurament tan desconcertants per a ell que necessita estar sol. I fa aquesta pausa, tancat entre quatre parets per primera i última vegada.
En aquest lied descobrim una altra cosa: el moliner, que devia marxar de casa amb quatre pertinences en un farcell, duia un llaüt amb ell, i amb aquest llaüt ha cantat i ha alleujat les seves penes. Ara que és feliç, però, ja no pot cantar, perquè cap so pot abastar la seva felicitat. Malgrat aquests sentiments, el poema és ambigu. El moliner necessita el silenci, el més mínim so sortit de les cordes, ni que sigui perquè l'aire les fa vibrar, és un ensurt que el fa estremir. I per què el neguiteja, aquest so tan lleuger? Perquè li recorda les penes d'amor que havia cantat i tem que sigui una premonició. Nosaltres sabem que els seus temors es compliran, i que només tindrà un moment més de felicitat, quan regalarà a la molinera la cinta verda del llaüt; després vindran les incerteses, les sospites i la decepció.
A molts dels poemes del cicle, Wilhelm Müller fa servir una estructura estròfica regular, sovint amb estrofes de quatre o sis versos. En el poema anterior, l'exaltació del jove s'expressa amb una única estrofa en la qual tots quinze versos rimen amb Mein [Meva]; l'estructura de Pause també és singular, té dues estrofes d'extensió diferent (deu i vuit versos) que rimen de dos en dos. Després de l'eufòria, Schubert fa aquí una demostració de subtilesa i compon amb aquests versos un dels lieder més preciosos del cicle. El moliner ens diu que no pot cantar, Schubert ha de fer alguna cosa perquè hi sentim el silenci. El que fa és construir una línia vocal que tendeix a la declamació, si més no als quatre primers versos; la línia vocal es torna més melòdica en els quatre següents versos, quan el moliner recorda les cançons que la tristesa li inspirava i torna a la declamació en els dos últims versos de l'estrofa, amb una repetició que ens fa present l'ambigüitat tan característica en molts lieder de Schubert: us sembla que és feliç, en aquest vers, el noi?
Tot i que el lied no és estròfic, en manté l'aparença gràcies a dos elements. El primer és la repetició de la melodia en els dos primers versos de la segona estrofa; no idèntica, però sí prou semblant a la primera perquè els oients ens hi retrobem. L'altre element el sentim en el preludi relativament llarg de la cançó, els tres primers compassos, que s'aniran repetint durant la cançó. En aquest cas, la repetició, a més d'afermar la sensació de cançó estròfica, ens suggereix també l'obsessió del moliner, que ja hem albirat en altres cançons del cicle. Després de la repetició de la melodia de la primera estrofa, els dos següents versos reflecteixen la inquietud del moliner quan sent sonar lleument el llaüt, i encara més en els dos següents, perquè són culpa seva: no pot controlar l'aire que mou les cordes, però sí la cinta verda que les frega, massa llarga. Els dos últims versos del poema són dues preguntes. Fixeu-vos, però, que a la segona no sentim una pregunta, sinó una afirmació. I com que Schubert repeteix tots dos versos, podem comprovar-ho: el jove afirma que aquests sons espuris són el preludi de noves cançons. I ja ens ha dit que canta quan pateix.
Sempre us dic que extreure una cançó d'un cicle i escoltar-la aïllada és una petita traïció, perquè l'escoltem sense context, i per això sovint us convido a escoltar tot el cicle. Aquest article es publica dimecres 17, i alguns afortunats tindrem ocasió d'escoltar l'endemà Die schöne Müllerin a L'Auditori amb Andrè Schuen i Daniel Heide a L'Auditori amb Andrè Schuen i Daniel Heide. Els que no hi pugueu ser en aquest concert o un altre de la gira, sempre us quedarà l'enregistrament. I aquí, la mostra.
Meine Laute hab’ ich gehängt an die Wand,
Hab’ sie umschlungen mit einem grünen Band –
Ich kann nicht mehr singen, mein Herz ist zu voll,
Weiss nicht, wie ich’s in Reime zwingen soll.
Meiner Sehnsucht allerheissesten Schmerz
Durft’ ich aushauchen in Liederscherz,
Und wie ich klagte so süss und fein,
Glaubt’ ich doch, mein Leiden wär’ nicht klein.
Ei, wie gross ist wohl meines Glückes Last,
Dass kein Klang auf Erden es in sich fasst?
Nun, liebe Laute, ruh’ an dem Nagel hier!
Und weht ein Lüftchen über die Saiten dir,
Und streift eine Biene mit ihren Flügeln dich,
Da wird mir so bange und es durchschauert mich.
Warum liess ich das Band auch hängen so lang’?
Oft fliegt’s um die Saiten mit seufzendem Klang.
Ist es der Nachklang meiner Liebespein?
Soll es das Vorspiel neuer Lieder sein?
He penjat el meu llaüt a la paret,
l'he envoltat amb una cinta verda.
No puc cantar més, el meu cor és massa ple,
no sé com l'hauria de contenir en versos.
El dolor més ardent del meu desig
podia exhalar-lo en cançons juganeres,
i quan em lamentava tan dolçament i tendra,
pensava que la meva pena no era petita.
Ah, és tan gros el llast de la meva felicitat
que cap so sobre la terra el pot abastar?
Ara, llaüt estimat, descansa penjat d'aquest clau!
I si un airet toca les teves cordes,
o una abella et frega amb les ales,
llavors m'esglaiaré i m'estremiré.
Per què he deixat que la cinta pengi tan llarga?
Sovint voleia entorn de les cordes amb el so d'un sospir.
És l'eco de la meva pena d'amor?
I si és el preludi de noves cançons?
Articles relacionats
Per llegir a l'hivern
L'any 18...Salutació del matí
Cap a 18...Pluja de llàgrimes
Un noi...
Comments powered by CComment