El camp dels morts

El 23 de novembre de 1938 s'estrenava amb èxit Aleksandr Nevski, una pel·lícula dirigida per Serguei Eisenstein que recrea un episodi viscut a Nòvgorod al segle XIII: la victòria d'aquest estat, amb un exèrcit format majoritàriament per homes del poble que anaven a peu, davant l'invasor, el gruix de l'exèrcit del qual eren nobles a cavall. Per si no n'hi hagués prou amb l'èpica de la desigualtat de les forces, la batalla final es va lliurar sobre el glaç del llac Peipus, i us podeu imaginar que Eisenstein no en va desaprofitar les possibilitats cinematogràfiques.

La música que va escriure Serguei Prokófiev per a la pel·lícula va impressionar el director, que sembla que va acabar muntant l'escena de la batalla en funció del que havia fet el compositor, i va impressionar també els espectadors, de manera que els seus amics el van animar a "emancipar-la" escrivint-ne una cantata, cosa que va fer aquell mateix hivern. I encara bo que el van convèncer, perquè la partitura de la música per a la pel·lícula es va perdre. Prokófiev es queixava que reelaborar-la li havia donat més feina que fer-la de nou, però l'esforç va pagar la pena i Aleksandr Nevski, op. 78 va tenir un èxit enorme i es va fer de seguida un lloc en el repertori simfònic. En aquells anys en què tot just començava el cinema sonor, aquesta cantata i la suite d'El tinent Kijé, a partir de la primera música de pel·lícula de Prokófiev, es van convertir en les primeres bandes sonores que feien el salt del cinema a la sala de concerts.

La cantata, per a mezzosoprano, cor i orquestra, té set parts, la sisena de les quals és una cançó que fa referència a una trama secundària de la pel·lícula: la jove Olga Danilovna és festejada per dos cavallers, Vasili Buslai y Gavrilo Oleksix, i ella els comunica que es casarà amb qui sigui més valent a la batalla. Tots dos amics lluiten plegats, i tots dos sobreviuen malgrat ser ferits; quan arriba el moment, Vasili admet que Gavrilo ha estat més valent que ell, però explica que Vasilisa, una jove que ha lluitat a primera línia, ha estat més valenta que tots dos. Finalment, Gavrilo es casarà amb Olga i Vasili amb Vasilisa. Però abans d'això, Olga, com altres dones, recorrerà el camp de batalla cercant els homes que tem haver perdut, mentre sentim Мёртвое поле (Miórtvoie pole, "El camp dels morts"), una cançó amb text del poeta Vladimir Lugovskoi.

Trobo que Aleksandr Nevski és una obra fantàstica, i El camp dels morts m'agrada tant que, abans o després, l'hagués compartit aquí encara que, estrictament parlant, no sigui un lied. Vet aquí, però, que no caldrà que faci una d'aquestes excursions que faig de tant en tant a les fronteres del gènere; no fa gaire que he descobert que hi ha una versió de la cançó per a veu i piano que serà la que escoltarem aquesta setmana, interpretada per la mezzo Margarita Gritskova i la pianista Maria Prinz. Si no vaig errada, és l'únic enregistrament que existeix d'aquest arranjament.

Us haig de confessar que tinc el dubte de si Prokófiev n'és realment l'autor. Al llibret d'aquest enregistrament, del 2019, no en diu el contrari, però en la integral de cançons del compositor editada pel segell Delos l'any 2000 s'especifica que no s'inclouen ni les cançons d'Aleksandr Nevski ni les d'El tinent Kijé perquè la reducció per a veu i piano no és seva. Per altra banda, el catàleg d'obres del compositor editat per Sikorski, actualitzat el 2013, sí que inclou les Tres cançons d'Aleksandr Nevski, op. 78b; la data que porten és 1939 també, com la cantata, i estan dedicades a Eisenstein. I això és tot el que sé al respecte; com sempre, si algú té més detalls sobre l'autoria de la versió per a veu i piano i els vol compartir, li ho agrairé molt.

Us deia abans que la partitura de la música de la pel·lícula s'havia perdut, però el director d'orquestra alemany Frank Strobel la va reconstruir l'any 2003. Com a bonus-track, us proposo que escoltem també El camp dels morts en el context de la pel·lícula; en aquest cas, els intèrprets són la mezzosoprano Marina Domashenko i la Rundfunk-Sinfonieorchester Berlin dirigida per Strobel. He enllaçat el vídeo a partir de l'escena que ens interessa, però hi ha la pel·lícula sencera, per si us ve de gust una sessió de cinema.

Com sol passar amb els textos en rus, la traducció al català l'he feta a partir de traduccions intermèdies, així que no sé fins a quin punt s'assembla a l'original. Essencialment, però, totes les traduccions que he trobat diuen el mateix, almenys podem estar segurs que l'esperit de la lletra és el correcte. I per aquells lectors que pogueu llegir el rus, a sota de la transcripció i la traducció teniu la versió original.

Espero que us agradi l'estrena de Prokófiev a Liederabend!