El 7 de maig de 1896, el dia que feia seixanta-tres anys, Brahms va dir als amics que havia convidat per celebrar l'aniversari que s'havia fet un regal. I els va ensenyar les partitures que acabava d'enllestir, dient-los: “Però el regal és només per a mi, quan llegiu els textos entendreu perquè.” L'endemà va canviar d'opinió i va dir al seu editor, Fritz Simrock, que volia editar aquelles cançonetes (el diminutiu és seu) i dedicar-les a Max Klinger, l'artista que havia publicat un llibre amb il·lustracions inspirades en obres seves (nota mental: l'Opus XII. Brahmsphantasie, parlar més extensament en un altre apunt). I va afegir: “Veuràs que no són divertides, al contrari. Són maleïdament serioses, i alhora són tan impies que la policia les podria prohibir si no fos perquè totes les paraules són a la Bíblia.”
Brahms, bon coneixedor dels textos sagrats, va triar-ne quatre fragments: dos de l'Eclesiastès, sobre la vanitat de les coses terrenals; un del Llibre de l'Eclesiàstic, sobre la mort; i un de la Primera carta als Corintis, sobre el poder de l'amor, i els va posar música. No us sabria dir si les cançons són impies, però sí que són maleïdament serioses, i el compositor va reflectir aquesta característica en el títol (prescindint del renec), Vier ernste Gesänge [Quatre cants seriosos]. Són cançons diferents de qualsevol altra que hagués escrit abans, en estil declamatori, semblen concebudes més com a motets (profans, Brahms insistia en això) que com a lieder.
Entre les circumstàncies que el van dur a fer aquestes reflexions més aviat fosques hi havia l'atac de feridura que havia sofert Clara Schumann el 26 de març. Des que el 1853, amb vint anys acabats de fer, havia arribat a cals Schumann amb les seves partitures sota el braç, Brahms havia passat a ser un membre més d'aquella família; n'havien passat de tots colors, plegats, i ara arribava aquella notícia tan dolorosa. El 10 de maig Clara va patir un altre atac i el dia 20 va morir. Dos mesos després, Brahms va enviar la partitura amb les quatre cançons ja impreses a les filles de Clara, Marie i Eugenie. A la seva carta els deia quan les havia escrit i que, tot i que llavors no havia volgut pensar que la seva mare empitjoraria, hi ha coses que es porten molt endins gairebé sense ser-ne conscient, i que aquestes coses de vegades es converteixen en música. Els deia també que encara era massa aviat perquè les interpretessin, però els pregava que les acceptessin com un sentit homenatge a la seva mare estimada.
Els Vier ernste Gesänge van acabar sent les últimes cançons escrites per Brahms i l'última obra editada en vida seva, l'opus 121. Va viatjar quaranta hores per arribar a l'enterrament de la seva amiga i hi va arribar exhaust. Es va quedar uns dies a casa d'uns amics per mirar de refer-se, i d'allà va tornar al balnerari d'Ischl, però aviat es va fer evident que el que tenia no era només cansament i pena, ell també estava greument malalt. Va morir el 3 d'abril de l'any següent.
La cançó que he triat per compartir amb vosaltres aquesta Setmana Santa tan estranya i tan dura és la tercera d'aquest cicle, O Tod, wie bitter bist du [O mort, com n'ets, d'amarga], que parteix dels primers versicles del capítol 41 del Llibre de l'Eclesiàstic, que porta per títol El pensament de la mort. La primera part de la cançó parla de com és d'amarga la mort quan li arriba a algú ple de vida, i la segona de com d'alliberadora quan li arriba a algú que pateix i ja no té cap esperança; el text original és de la Bíblia luterana, i diria que és més compassiu que el de la Bíblia catòlica que us copio en lloc d'una traducció.
O Tod és una cançó commovedora. Així com les altres tres són més severes, aquí sorgeix a la segona estrofa un dels temes meravellosos de Brahms, un bàlsam en moments difícils. El crític Eduard Hanslick va assistir a l'estrena del cicle, que es va fer a Viena el 9 de novembre, i explicava a la seva crítica el silenci tan impressionant en acabar, ningú no gosava respirar, i l'ovació que va venir després. Tots hem viscut moments així d'emotius en un recital, oi? I encara més: davant de la insistència dels aplaudiments es va haver de repetir una de les cançons, precisament la tercera. Escoltem la gran interpretació que en fan Hermann Prey i Gerald Moore i imaginem com devia ser aquell moment i com devia sentir-se Brahms de feliç.
Cuideu-vos!
O Tod, wie bitter bist du,
Wenn an dich gedenket ein Mensch,
Der gute Tage und genug hat
Und ohne Sorge lebet;
Und dem es wohl geht in allen Dingen
Und noch wohl essen mag!
O Tod, wie bitter bist du.
O Tod, wie wohl tust du dem Dürftigen,
Der da schwach und alt ist,
Der in allen Sorgen steckt,
Und nichts Bessers zu hoffen,
Noch zu erwarten hat!
O Tod, wie wohl tust du!
O mort, que n'és, d'amarg, el teu record
per a l'home que viu en pau enmig dels seus béns,
per a l'home despreocupat i que en tot s'obre camí,
capaç encara de rebre aliment!
O mort, la teva sentència és bona
per a l'home necessitat i mancat de forces,
per al vell xaruc i anguniós per tota mena de coses,
que es revolta i ha perdut la paciència!
Articles relacionats
Pasqua
A la Gr...
El dolor d'una mare
Barber...
Pasqua i llàgrimes
Com que...
Comments powered by CComment