El Master en Lied de l'ESMUC ens visita: Die letzten Blumen starben

Quarta i última setmana de la sèrie en col·laboració amb el Màster en Lied de l'ESMUC. Alba Quinquillà ens presenta Die letzten Blumen starben, del cicle “Set cançons d’Elisabeth Kulmann”, op. 104 de Robert Schumann; la versió que ha triat per il·lustar musicalment l'entrada és la de Juliane Banse i Graham Johnson. Gràcies, Alba!

 

Retrat d'Elisabeht Kulmann - C.Barth

 

La primavera del 1851, Robert Schumann va escriure un cicle de set cançons basat en poemes d’una jove escriptora: Elisabeth Kulmann. Un cicle que ens descobreix algunes escenes i vivències de la jove poetessa a través del prisma del compositor alemany.

Possiblement, les circumstàncies de la vida de Kulmann – una noia extremadament talentosa en el camp de les humanitats – van impactar al compositor, de la mateixa manera que ho va fer la seva mort prematura, als 17 anys. Pel que sembla, la vida de l’escriptora no va ser fàcil. Una salut fràgil no l’acompanyava, com tampoc ho feia a la seva família. La seva mare estava malalta - pel que es pot deduir en el primer poema del cicle - i tant el seu pare – un militar retirat- com els seus germans van morir abans que ella. Tot això, però, no va evitar que tingués una trajectòria prodigiosa per una noia de 17 anys. Va aprendre a parlar 11 llengües i va escriure més de 1000 versos durant la seva curta vida, alguns d’ells publicats amb molt èxit. Tots aquest ingredients van alimentar, pel que se sap, una admiració cap a l’escriptora per part de Robert Schumann. Sembla que, el compositor, en descobrir la producció de Kulmann, va sentir la responsabilitat de donar-la a conèixer al públic alemany.

Schumann, per la seva banda, en aquella època ja sofria greus trastorns mentals. Trastorns que temps després li farien impossible la creació artística i que l’any 1856 li traurien la vida. No sembla estrany que uns textos, escrits des d’una sensibilitat especial i amb la vivència del dolor que genera la malaltia i la mort dels més propers, seduïssin un compositor turmentat. De totes maneres, els últims anys creatius del compositor, emmarcats per la seva arribada a Düsseldorf l’any 1851 - on desenvoluparia el càrrec de director del cor i l’orquestra de l’Allgemeiner Musikverein - i pel seu internament l’any 1854, van ser especialment fructífers. En quatre anys va completar una cinquantena d’obres de gèneres molt variats, des de música per a teclat fins a oratori, passant per simfonies, concerts per a instruments solista o música de cambra. De fet, el 1951 - any en què va escriure el cicle del qual parlem - va estar especialment marcat per la finalització, després de deu anys, de les Escenes de Faust de Goethe. També en aquell any, va escriure la Simfonia n. 4, la seva primera balada simfonica-coral “Der Königssohn” o diverses obres de música de cambra. I de fet, la mateixa primavera en què va compondre l'op. 104, també va dedicar quatre duets amb piano a textos de Kulmann. En aquest cas però, la selecció dels poemes no menciona aspectes biogràfics de l’autora. Més aviat son textos sobre la naturalesa que s’acompanyen d’una música que vol descriure la innocència de la joventut de la noia.

En la tria de textos que va fer Schumann hi trobem alguns poemes en què hi veiem la faceta més juganera de Kulmann, la de la noia que gaudeix de la naturalesa o que es relaciona amb altres joves. Però també hi ha textos en què Kulmann mostra d’una forma crua i senzilla la solitud, l’enyor, la incomprensió, la frustració o l’esgotament. Així doncs, tot i que no és un cicle que desenvolupi una història de forma cronològica, si que hi ha certa evolució emocional. D’una banda, en els quatre primers textos s’aborden diversos temes de la vida de la poetessa. En canvi, els tres últims, se centren en les seves reflexions sobre la mort.

A l’inici de cada Lied del cicle, Schumann va afegir-hi un text breu que introdueix la peça. El Lied del qual parlem, “Die lezten Blumen starben” (Les últimes flors han mort) és el sisè del cicle i es presenta de la següent manera:

Tal com ens avança el comentari del compositor, el poema de Kulmann revela la consciència que ella tenia que no tardaria en morir. La protagonista narra com veu marcir les últimes flors del seu jardí i es pregunta: Si jo no soc dolça com una rosa ni forta com un pollancre, i ells es panseixen quan arriba l’hivern, perquè jo no hauria de desaparèixer?

Schumann dibuixa l’estat de profund dolor de la protagonista amb melodies lentes, sil·làbiques, una pulsació pausada i un registre intervàlic reduït. Sembla, fins i tot, que vulgui imitar el registre de la parla. L’acompanyament del piano és pràcticament minimalista, té el moviment necessari perquè es dibuixi una atmosfera pesant en què no hi hagi sensació de dinamisme. Només s’atreveix a trencar lleugerament la línia de la melodia quan ella es fa la pregunta fatídica: si ells es marceixen, perquè jo no? D’alguna manera, sembla que aquest Lied vulgui descriure una tristesa profunda o, gairebé, un estat depressiu, en què els moviments es veuen reduïts al mínim. Com si cada passa, o una mirada endavant exigís una energia a la qual ja no és capaç d’accedir. Però, tot i una consciència constant de la proximitat de la mort, també l’acompanya una sensació global de pau.