El Master en Lied de l'ESMUC ens visita: Warum willst du and're fragen?

Clara Wieck i Robert Schumann es van casar el dia 12 de setembre de l’any 1840, després de molt de temps de conflicte amb Friedrick, el pare de Clara. Ella era una gran pianista concertista i el senyor Wieck no volia que es desviés de la seva carrera; a més a més, Robert era nou anys més gran que ella, i aquest fet encara agreujava més la situació. Finalment, però, i malgrat els entrebancs, es van casar.

Els primers anys de casats van ser els més fructífers per a la producció liederística de Robert, que només entre 1840 i 1841 va escriure més de 150 lieder entre els quals alguns dels cicles més coneguts. El cicle Myrten el va compondre per a regalar-li a Clara el dia del casament.

Com podem llegir en el fragment citat del diari que compartien el matrimoni Schumann, durant l’any 1841, van musicar entre els dos, dotze poemes de Fiedrich Rückert, que van constituir el cicle Zwölf Gedichte aus Friedrich Rückerts Liebesfrühling.

Friedrich Rückert, com ja està explicat en dos articles d'aquest web va ser un poeta alemany representant del romanticisme tardà. A més a més d’haver cultivat tots els gèneres poètics, va agafar un gran interès per la poesia oriental i va fer una gran tasca de traducció de diversa literatura, a l’alemany. Molts altres compositors, també van musicar poemes de Rückert, entre els quals hi trobem alguns de molt coneguts, com ara els Kindertotenlieder de Gustav Mahler, i el Du bist die Ruh de Franz Schubert. El que ens interessa per aquest article, però, és el poemari Liebesfrühling, que significa “primavera d’amor”, publicat l’any 1834, escrit els anys després de prometre’s amb Luise Wiethaus-Fischer.

Dels dotze poemes del Liebesfrühling que van musicar Clara i Robert, nou són de Robert i tres són de Clara: Er ist gekommen in Sturm und Regen, Liebst du um Schönheit i Warum willst du and’re fragen. Aquests tres els he cantat junts en diverses ocasions perquè, sota el meu punt de vista, constitueixen una bonica unitat. L’escollit per aquest article és l’últim, Warum willst du and’re fragen, que dins del cicle és el número onze.

Clara Schumann, com sabem, era una gran pianista i va realitzar concerts per tot el món, com una veritable estrella. Era reconeguda internacionalment, i malgrat haver-se casat amb Schumann i haver tingut vuit fills, va poder continuar oferint concerts al llarg de tota la seva vida, fet gairebé impensable per una dona d’aquella època. Com que va tenir una formació musical privilegiada, al costat del seu pare, això li va permetre abordar amb èxit la faceta compositiva, sobretot durant la seva joventut. Malgrat tot, ella mateixa creia que no tenia talent creatiu i que com a dona havia de renunciar a certes coses, i així mateix ho va escriure al seu diari, el dia 17 de febrer de 1843, pocs anys després d’haver compost les cançons de Rückert.

Només fa tres anys que em vaig apropar per primera vegada a les composicions de Clara Schumann i, és més, va ser la primera vegada que m’apropava a repertori escrit per una dona. Aquest apropament va ser degut a un concert que vam crear, juntament amb una pianista ex-alumna del màster, en motiu del dia de la dona. En ell vam decidir remarcar sobretot aquesta faceta compositiva de Clara, i fer un recorregut per la seva vida, prenent com a referència la seva relació amb Robert Schumann i amb Johannes Brahms.

Va ser en la creació d’aquest concert on vaig descobrir el lied del qual us vull parlar.

Warum willst du and’re fragen és una cançó aparentment senzilla, però amb una complexitat emocional molt gran. El text parla de sospites i infidelitats, on la protagonista demana a l’estimat que no es cregui tot el que diuen els altres, i que mirant-la als ulls veurà que realment l’estima, perquè només els seus ulls saben dir-ho. Malgrat és clar el que evoca el text, al integrar-lo dins del concert i en relació a la història de Clara i Robert, jo sempre m’he imaginat que ella va escriure la cançó descrivint la dificultat de la relació entre ells dos abans de casar-se, en la qual només podien dir-se que s’estimaven a través de la mirada i sense escoltar les paraules dels altres.

En Clara Schumann es fa evident la seva qualitat pianística, ja que les melodies que interpreta el piano estan sempre molt ben tractades. Com deia, aquest lied és senzill i amè i malgrat la petita desesperació i tristesa del personatge, en la música i l’harmonia es reflecteix més clarament l’amor profund. La melodia segueix una línia ascendent sempre en direcció a la paraula Augen – aquests ulls que tenen tot l’amor en la mirada – tant en la primera com en la segona estrofa; a la tercera arriba al punt culminant de tota la cançó quan finalment diu: Was auch meine Lieppen sagen / Sieh mein Aug’, ich liebe dich! (Diguin el que diguin els meus llavis / Mira’m als ulls, t’estimo!); i per a tancar aquesta gran expansió, repeteix aquests dos últims versos en una melodia preciosa en dinàmica piano que fa emocionar. En resum, penso que és interessantíssim conèixer el repertori d’aquesta gran compositora no només per a reivindicar la seva figura i la de les dones en general, sinó també, perquè realment, val molt la pena.

Li devem molt a Clara.