Cinc motius per estimar Schubert

Schubert - M. Greibler

 

Perspicaços com sou, benvolguts lectors, ja us haureu adonat que en aquest blog tenim el nostre compositor consentit, que apareix per aquí amb més freqüència que qualsevol altre i que va camí de convertir-se en una mena de compositor resident: Franz Schubert. No negaré que és la meva debilitat i ara hauria de dir allò de "no entenc com pot haver algú que no estimi Schubert", però no és cert, sí que ho entec. És a dir, si hi ha gent que no li agrada el pernil, la xocolata, Mozart o Maria Callas i va tan feliç pel món bé ha d'haver gent que no li agradi Schubert.

I quina excusa m'he empescat aquest cop per fer-lo protagonista? L'aniversari de la seva mort. Franz Schubert moria el 19 de novembre de 1828; era molt jove, el 31 de gener següent hauria fet 32 anys. Tot i la seva joventut deixava un gran nombre de composicions entre obres simfòniques, de cambra, per a piano sol, litúrgica, per a veu i piano, per a cor i piano, cor i orquestra... La seva última obra catalogada és el D998, gairebé mil obres, bona part de les quals s'interpreta avui dia amb regularitat a les temporades simfòniques i de cambra.

Quan va morir, família i amics van seguir el costum de l'època (s'havia fet no gaire abans amb motiu de la mort de Beethoven i de Salieri) i van organitzar la interpretació d'un Rèquiem en honor del gran músic que havia estat. Ludwig Tiezte, un tenor que coneixia Schubert i havia cantat les seves cançons, s'hi va oposar perquè "si bé Schubert era un bon poeta de lieder, un Rèquiem només havia de fer-se en honor d'un vertader i gran compositor". I es va quedar tan ample. Val a dir que, certament, la música de Schubert era desconeguda pels seus contemporanis perquè en vida seva només se n'havien publicat i interpretat unes poques, la majoria cançons; però bé, Herr Tiezte va perdre una bona oportunitat d'estar-se callat.

Avui dia tenim clar que Schubert era un "vertader i gran compositor" però, per si encara dubteu de dedicar-li el vostre temps, cinc motius per estimar-lo:

• Com que hi ha música més enllà del lied, per la seva vuitena simfonia, per la seva Fantasia per a quatre mans, pel quartet Der Tod und das Mädchen... segueixo?
• Perquè es va allunyar del camí fàcil per obrir les portes a un gènere nou, i ara sí estic parlant del lied. Les seves obres no es difonien perquè eren "rares" i "difícils", no eren com s'esperava que fos una cançó a la seva època. Fins a quin punt era conscient del que estava fent?
• Per la seva capacitat per crear melodies, insistint fins a trobar la música per a cada poema i aconseguint que el més difícil sembli fàcil.
• Per la seva intuïció i la seva intel·ligència per triar poemes, des dels més cèlebres i poderosos als més humils, llegint-hi coses que potser ni el mateix poeta hi havia escrit i dient-les amb la seva música.
• I finalment, però també podria ser el primer punt, per haver compost Du bist die Ruh.

No hem escoltat encara cap de les cançons que Schubert va dedicar als estels, un tema recurrent al Romanticisme, i les quatre que em vénen ara al cap són una preciositat; podem escoltar Abendstern, D806 (Estel del vespre), composta el 1824. És una de les últimes cançons de la cinquantena que va escriure amb poemes del seu amic Johann Mayrhofer, de les quals encara no n'havíem escoltat tampoc cap encara. La interpreten el tenor Anthony Rolfe-Johnson acompanyat al piano per Graham Johnson. Per si us calia un sisè motiu.

Abendstern