Però la primavera... ai, la primavera! Ordre i bellesa, recordeu? De bellesa, no n'hi falta, però és una desendreçada. Em sorprèn com moltes persones associen primavera amb bon temps, i se senten decebudes quan d'un dia per l'altra cau la temperatura i sembla que torna l'hivern. Cada any, com si els vingués de nou. Però si la primavera és precisament això! La única cosa estable de la primavera és la seva inestabilitat. Ara sol, ara núvol, ara vent, ara pluja, ara fred, ara calor... La pressió atmosfèrica no pot estar-se quieta i hi ha pol·len per totes bandes (la meva enhorabona si no sou sensibles a cap d'aquestes dues coses). Sí, arriba un dia que la primavera s'estabilitza, passat Sant Jordi (Schumann i Heine ho tenien clar, Im wunderschönen Monat Mai), però dura quatre dies, perquè de seguida arriba la calor, i serà millor que deixi aquest tema per un altre dia.
Inexplicablement, als poetes els agrada la primavera. Potser és perquè de cop i volta qualsevol racó s'omple de flors, l'aire es perfuma, els ocells tornen a esvalotar-se i tot plegat esdevé irresistiblement alegre. O perquè són de terres on l'hivern és fred, fosc i interminable, i l'esclat de la natura i de la llum és una benedicció. El que us deia, inexplicable. Escriuen un munt de poemes que parlen de la primavera, i llavors els compositors no tenen més remei que escriure un munt de lieder preciosos que parlen de la primavera. Tants, que aquest any sí que havia reservat una una setmana, aquesta, per presentar-ne un. El que passa és que no escoltarem el que havia triat, perquè la I. em va demanar d'escoltar Im Frühling, de Franz Schubert.
És un dels lieder més coneguts del rei de la casa i de motius no li'n falten. El poeta, Ernst Schulze, ens parla d'un paisatge primaveral, i recorda que un cop va ser molt feliç amb una dona en aquell mateix lloc. Res no ha canviat: les flors, el sol, la font, el reflex del cel a l'aigua... però, alhora, tot és diferent, perquè ella ja no hi és. El 1826, Schubert va musicar aquest poema, escrit el 1815. Va reorganitzar les sis estrofes en tres i va compondre un lied estròfic; de fet, estròfic variat, perquè introdueix algunes modificacions a la línia vocal. L'acompanyament, però, són variacions sobre el tema desenvolupat a la primera estrofa. I tot plegat és una meravella. Fixeu-vos en com la veu acaba les frases del piano. Fixeu-vos també en com s'enlaira la veu sobre “hell” (clar) a la primera estrofa, allà on es parla del cel blau i clar; sobre “Quell” (font) a la segona, quan el cel s'hi reflecteix; sobre “ihr” (ella) a la tercera. Ara no hi ha cap referència explícita al cel, però nosaltres hi pensem perquè s'hi repeteix la música. Finalment, fixeu-vos en el canvi de tonalitat a la tercera estrofa, de sobte tot s'ha enfosquit; abans d'acabar la cançó, però, tornarà la llum. Carregada d'enyorança, però llum.
La I. em va explicar com s'havia emocionat en sentir Ian Bostridge cantant aquest lied a València, fa uns anys; no és la primera persona que em parla de com li va impressionar aquell recital. Avui escoltarem els mateixos intèrprets, és clar, Bostridge i Julius Drake. Que gaudiu de la cançó i, sobretot, que gaudiu de la primavera!
Still sitz ich an des Hügels Hang,
Der Himmel ist so klar,
Das Lüftchen spielt im grünen Tal,
Wo ich beim ersten Frühlingsstrahl
Einst, ach, so glücklich war.
Wo ich an ihrer Seite ging
So traulich und so nah,
Und tief im dunkeln Felsenquell
Den schönen Himmel blau und hell,
Und sie im Himmel sah.
Sieh, wie der bunte Frühling schon
Aus Knosp’ und Blüte blickt!
Nicht alle Blüten sind mir gleich,
Am liebsten pflückt’ ich von dem Zweig,
Von welchem sie gepflückt.
Denn alles ist wie damals noch,
Die Blumen, das Gefild;
Die Sonne scheint nicht minder hell,
Nicht minder freundlich schwimmt im Quell
Das blaue Himmelsbild.
Es wandeln nur sich Will und Wahn,
Es wechseln Lust und Streit,
Vorüber flieht der Liebe Glück,
Und nur die Liebe bleibt zurück,
Die Lieb’ und ach, das Leid!
O wär ich doch ein Vöglein nur
Dort an dem Wiesenhang!
Dann blieb’ ich auf den Zweigen hier,
Und säng ein süsses Lied von ihr,
Den ganzen Sommer lang.
Estic assegut en silenci, al turó,
el cel és tan clar,
el ventijol juga en la vall verda
on un cop, amb els primers rajos de la primavera
ah, vaig ser tan feliç.
On vaig caminar al seu costat
tan confiadament i tan a prop,
i al fons de la fosca font a la roca
s'hi veia el cel blau i clar
i a ella en el cel.
Mira com l'acolorida primavera
ja guaita des de les ponzelles i les flors!
No totes les flors m'agraden igual,
prefereixo collir les de la branca
que ella collia.
Perquè tot és com llavors,
les flors, el paisatge,
el sol no brilla menys
ni neda menys gentilment en la font
la imatge blava del cel.
Només canvien els desitjos i els somnis,
les alegries i les discusions es transformen,
La felicitat de l'amor s'allunya volant
i només roman l'amor.
L'amor i, ai las, la pena.
O, si pogués ser un ocellet
aquí a la prada!
Llavors em quedaria a la branca
i cantaria una dolça cançó sobre ella,
durant tot l'estiu.
Comments powered by CComment