Què somia el Nen Jesús?

Nen Jesús dormint sobre una creu - F. Albani

 

No sé si a vosaltres us impressiona tant com a mi el quadre que il·lustra aquesta entrada, aquest Nen Jesús que té una creu com a bressol. Una creu petitona, feta a la seva mida, símbol prou evident del que s'esdevindrà algun dia. És habitual que a les representacions del Nen Jesús hi hagi algun detall d'aquest tipus; per exemple, una cadernera com a símbol de la crucifixió (la veiem a la Sagrada Familia del pajarito de Murillo que va il·lustrar una entrada fa uns anys) o una magrana que simbolitza la resurrecció. Acostumen a ser elements subtils, que fins i tot ens poden passar desapercebuts. Però aquest nen dormint sobre la creu... ni el més despistat dels observadors podria passar-ho per alt!

Aquesta representació no és cosa només del pintor d'aquesta obra, Francesco Albani, la trobem a força quadres i escultures; el mateix Murillo la va pintar diverses vegades, fins i tot amb la maneta del nen reposant sobre una calavera. Potser us pregunteu per què he triat precisament aquest quadre per a la primera de les setmanes nadalenques. No tenia cap altra opció, perquè la cançó parla precisament d'aquest quadre. I llavors, per què he triat precisament aquesta cançó? Ah, espereu a sentir-la!

Schlafendes Jesuskind és un dels Mörike-Lieder de Wolf, el número 25. El poema porta com a subtítol "pintat per Francesco Albani" i hi llegim com algú observa el quadre i es pregunta què deurà somiar el nen. No és l'únic Mörike-Lieder que parla d'una pintura; el número 23, Auf ein altes Bild, descriu un quadre d'una Mare de Déu amb el Nen on es veu un altre dels símbols recurrents que deia abans: un arbre jove i verd, amb el qual es farà la creu quan passin els anys. En aquest cas Mörike no especifica de quin quadre parla, però podria ser, per exemple, aquest de Girolamo dei Libri. De fet, m'he estat rumiant si triava aquesta altra cançó perquè el quadre no és tan dur, però en el repàs de versions que faig abans de decidir quina compartiré he arribat a una d'aquelles irrenunciables i s'han acabat els dubtes.

Wolf va compondre una cançó tan tendre com el poema. Contemplativa, en aquest cas literalment; reflexiva i emotiva. No era gaire habitual que modifiqués els poemes que musicava, per a ell els poemes eren gairebé sagrats, però en aquest cas sí que ho va fer: va afegir al final la repetició de les primers paraules, "Sohn der Jungfrau, Himmelskind!", després de repetir també els quatre compassos del preludi. Així, tornem a sentir aquests mots després d'un silenci en la reflexió de l'observador, i si al començament de la cançó porten a la partitura la indicació "leise" (fluix), a la repetició han de ser pp, amb l'acotació "com perdut en pensaments profunds". És un final perfecte per a la cançó.

He fet propòsit de ser més breu en aquestes tres setmanes nadalenques i sembla que avui me'n sortiré. Només dues coses encara. La primera, recomanar-vos que no marxeu sense escoltar la gran versió de Wolfgang Holzmair i Imogen Cooper. L'enregistrament està fet en directe al Wigmore Hall; fixeu-vos que, quan acaba la cançó, després d'un parell de segons de silenci, se senten estossecs. Diria que són els típics estossecs de quan t'oblides de respirar i empassar durant una cançó, i en acabat has d'agafar aire com sigui.

La segona cosa, naturalment, és desitjar-vos que passeu un bon Nadal. Espero que us agradi aquest petit regal que ens fa Wolf.