Schubert va compondre Winterreise el 1827, l'any abans a la seva mort, seguint el recull de poemes Die Winterreise de Wilhelm Müller. És un cicle immens. Un altre dia parlarem de la seva gènesi, de les circumstàncies personals de Schubert en l'època de la composició, de Müller, de la reacció dels primers oients, de tantes coses podem parlar! Però avui, com a primer contacte amb el cicle, vull parlar de sentiments a flor de pell i que n'escoltem una cançó.
Per exemple, perquè podríem triar-ne qualsevol, la no. 7, Auf dem Flusse (Vora el rierol). En ella el viatger comença adreçant-se al rierol glaçat i acaba adreçant-se al seu cor, també glaçat per protegir-se dels sentiments que hi bullen com el corrent fa el seu camí per sota el glaç. És conscient que, com diu dues cançons abans, aquest gel que glaça els seus sentiments el protegeix alhora contra la seva pèrdua; si perd els records perd tot el que li queda del seu amor.
La cançó comença amb un ritme de marxa molt marcat que es repeteix en diverses cançons del cicle, un pas lent, com de marxa fúnebre. La veu comença serena però al segon i tercer versos (amb la indicació sehr leise, molt fluix) ja ens conmou amb el retret al rierol que ha emmudit sense acomiadar-se; la mateixa estructura es repeteix a la segona estrofa, en la qual el viatger descriu el rierol talment com si fos mort. A la tercera estrofa el corrent per sota del glaç ja es deixa sentir en el piano, com ho havia fet en el breu interludi entre les dues primeres; el viatger confia el seu amor al rierol gravant-hi el nom de l'estimada i s'altera en recordar-lo, però poc a poc es va abstraient i a la quarta estrofa hi ha un cert alleujament quan canvia la ràbia per enyorança.
Fins aquí només ha transcorregut la meitat de la cançó, la resta la dedica Schubert a la cinquena estrofa. El piano ha tornat al ritme de marxa lenta i ens recorda la melodia inicial; el viatger s'adreça ara al seu cor, ja no parla amb el rierol. Del recolliment dels dos primers versos passem a la vehemència del segon i el tercer, i les successives repeticions fan que la cançó es mogui entre la tendresa i la violència fins que el viatger s'atura perquè sembla que ja no pot continuar. Però continua, i tant que continua.
Em pregunto sovint per l'esgotament que han de sentir els cantants quan acaba el cicle. No tant per la seva durada (una hora llarga) i per la concentració que exigeix sinó per l'esforç psicològic que ha de suposar ficar-se a la pell del viatger i mostrar-nos el seu dolor cançó rera cançó. És possible que estigui projectant les meves sensacions com a oient cap a l'escenari; escoltar el Winterreise és, d'alguna manera, abocar-nos a un món que no voldríem veure d'aprop.
El nostre primer intèrpret de Winterreise és el baix Martti Talvela, amb la seva veu fosca i alhora tan dolça; l'acompanya al piano Ralf Gothóni.
Der du so lustig rauschtest,
Du heller, wilder Fluß,
Wie still bist du geworden,
Gibst keinen Scheidegruß.
Mit harter, starrer Rinde
Hast du dich überdeckt,
Liegst kalt und unbeweglich
Im Sande ausgedreckt.
In deine Decke grab' ich
Mit einem spitzen Stein
Den Namen meiner Liebsten
Und Stund' und Tag hinein:
Den Tag des ersten Grußes,
Den Tag, an dem ich ging;
Um Nam' und Zahlen windet
Sich ein zerbroch'ner Ring.
Mein Herz, in diesem Bache
Erkennst du nun dein Bild?
Ob's unter seiner Rinde
Wohl auch so reißend schwillt?
Tu, que tan alegrement murmurejaves,
tu, riu feréstec, d'aigües clares,
que silenciós t'has tornat,
no dónes cap adéu de comiat.
Amb una dura, rígida crosta
t'has recobert,
jeus fred i immòbil
estenallat a la sorra.
En la teva escorça cisello
amb una pedra afilada
el nom de la meva estimada
així com l'hora i el dia:
El dia del nostre primer encontre,
el dia que vaig marxar;
voltant el nom i els números
entrellaço un anell trencat.
Cor meu, en aquest rierol
reconeixes ara la teva imatge?
Com si, sota la seva crosta,
tal vegada impetuosament creixés?
(traducció de Salvador Pila)
Comments powered by CComment