Des del segle XV els carrers s'omplen de roses per Sant Jordi i des de fa quatre dies podem omplir-ne també el ciberespai. L'afecte amb què es regalen és el mateix, però n'hem d'imaginar la forma, el tacte avellutat dels pètals i la olor... o podem escoltar-les, perquè de cançons dedicades a les roses no ens en falten.
Un Richard Strauss de disset anys i enamorat va escriure Rote Rosen (Roses vermelles), una cançó encantadora que va trigar molt a conèixer-se perquè l'Strauss adult, no gaire orgullós de l'obra de l'Strauss adolescent, va fer com si no existís i va començar el seu catàleg de nou. No seria fins anys després de la seva mort que aquesta cançó i altres peces es van interpretar i editar.
La música dibuixa un arc sobre les tres estrofes del poema de Karl Stieler. La cançó comença amb un aire somiejador que es torna apassionat a la segona estrofa, quan el poeta recorda el rostre de l'estimada; la tercera reprèn el to tranquil i la melodia dels dos últims versos que reprèn la dels dos primers ens torna al punt de partida. Elegància i sofisticació que em costen d'imaginar en un noi tan jove, però Strauss era així.
L'elegància de Rote Rosen serà una constant en les cançons del compositor, i el mateix succeeix amb el tema, l'amor. Direu que l'amor és un tema present a tots els compositors, però en el cas d'Strauss hi ha alguns trets que el fan diferent. Per una banda, que no és que l'amor estigui present sinó que pràcticament és l'únic tema que tria; per altra banda, la sensualitat, molt més recurrent i explícita que en d'altres autors contemporanis. I finalment, el que em sembla més característic: amb comptades excepcions en les cançons d'Strauss no hi ha angoixa ni tristesa. Tot és plàcid, agradable, sense trasbalsos, com si el lied fos un refugi a on només hi caben l'amabilitat i la dolçor mentre que les emocions violentes queden per a les seves òperes.
En aquest context apacible i sensual em crida l'atenció que una de les cançons més tristes i colpidores que conec sigui precisament d'Strauss, però això ho deixem per a un altre dia. Avui escoltem Rote Rosen, en la veu de Camilla Tilling acompanyada al piano per Paul Rivinius.
Molt bona diada de Sant Jordi!
Weisst du die Rose, die Du mir gegeben?
Der scheuen Veilchen stolze, heisse Schwester;
Von Deiner Brust trug noch ihr Duft das Leben,
Und an dem Duft sog ich fest mich und fester.
Ich seh Dich vor mir, Stirn und Schläfe glühend,
Den Nacken trotzig, weich und weiss die Hände,
Im Aug noch Lenz, doch die Gestalt erblühend voll,
Wie das Feld blüht um Sonnenwende.
Um mich webt Nacht, die kühle, wolkenlose,
Doch Tag und Nacht, sie sind in eins zerronnen.
Es träumt mein Sinn von Deiner roten Rose
Und von dem Garten, drin ich sie gewonnen.
Saps la rosa que em vares donar;
l'orgullosa i ardent germana de la tímida violeta?
La seva aroma portava encara la vida del teu pit,
i aspiro més i més aquest perfum.
Et veig al meu davant amb el front i el pols brillants,
la nuca rebel, blanques les dues mans,
amb la primaver encara als ulls, però la faç plena d'ardor;
com quan el camp lluu en un solstici.
La nit freda i serena s'estén al meu voltant,
però el dia i la nit s'han fos en un de sol.
La meva ment somnia en la teva rosa vermella,
i el jardí on me la vaig guanyar.
Comments powered by CComment