Salutació del matí

Camp tancat amb el sol naixent

 

Cap a 1817, que és quan comença una història que us devia des de fa molt de temps, estaven de moda les històries de molineres. Gairebé trenta anys abans s'havia estrenat amb molt d'èxit “L'amor contrastato ossia La molinara”, una òpera buffa de Giovanni Paisiello en la qual una molinera juga amb dos pretendents fins que acaba decidint-se per un; l'òpera es va representar per tot Europa i, com era habitual en aquella època sense discos ni ràdio, se'n van fer transcripcions per a piano o per conjunts de cambra dels fragments de més d'èxit, la qual cosa els feia arribar a més gent; és el cas de les variacions que va fer Beethoven el 1795 d'un duo i un quartet de l'opera de Paisiello (Nel cor più no mi sento i Quanto è bello l'amor contadino). El 1797 Goethe havia escrit uns quants poemes amb els amors d'una molinera com a tema central i entre 1806 i 1808 s'havia editat Des Knaben Wunderhorn, que també contenia diversos poemes entorn d'aquest tema. Perquè molineres? Ben bé no ho sé, suposo que perquè la feina del moliner era fonamental en un entorn rural, tothom que conreava cereal el necessitava per fer-ne la farina i això el feia un dels homes més prospers del seu entorn; si tenia una filla sens dubte era un bon partit. En un context romàntic, a més, l'estreta relació del molí amb la natura era un atractiu més per guarnir les històries d'amor de la filla del moliner.

Així arribem a Berlin, al saló de Friedrich August von Stägemann, un noble que tenia un cercle d'amics i artistes protegits entre els quals hi havia Wilhelm Müller. Si acostumeu a llegir novel·les de primers del segle XIX o ambientades en aquesta època sabreu que un dels jocs de societat habituals era el muntatge d'obres de teatre: els grups de joves adaptaven obres o n'escrivien de noves, feien els decorats i el vestuari, les assajaven i les representaven davant d'un públic format pels seus pares i amics de més edat. A Mansfield Park, de Jane Austen, per exemple, un joc d'aquest tipus té un cert protagonisme. Una variació d'aquest entreteniment a Alemanya era el liederspiel, en el qual l'obra de teatre es feia bàsicament a partir de cançons: es repartien els papers entre els actors i cadascú havia d'escriure els textos de les cançons, a les quals algun membre del grup hi posava música.

I així va ser com Müller va escriure els primers poemes de Die schöne Müllerin, tot va començar amb un joc. Ludwig Berger, professor de piano d'una de les joves que participaven en el muntatge del liederspiel es va encarregar de la música i va trobar que els versos del jove Wilhelm, que n'havia escrit cinc dels deu que hi havia en total, destacaven força de la resta. El va a encoratjar a escriure'n tot sol la història completa i finalment el 1820 Müller va publicar en el seu recull Sieben und siebzig Gedichte aus den hinterlassenen Papieren eines reisenden Waldhornisten I (Setanta-set poemes dels papers pòstums d'un trompa viatger I, m'encanta aquest nom!) la col·lecció de vint-i-cinc poemes que va llegir Franz Schubert el 1823 i que va acabar convertint-se en una de les seves obres mestres, el cicle de vint lieder Die schöne Müllerin.

Fa un temps vam escoltar-ne el primer, Das Wandern, l'inici del camí del jove aprenent de moliner. Avui n'escoltarem el vuitè, Morgengruß. Entre les dues cançons el jove ha arribat a un molí, s'hi ha quedat a treballar i s'hi ha enamorat de la filla de l'amo. Però és molt jove, o molt tímid, o totes dues coses, i no ha gosat parlar-li d'amor. Segurament ella ni tan sols s'hi ha fixat, és un més dels aprenents del seu pare i només el té en compte per les coses de la feina. A Morgengruß (Salutació del matí) el moliner guaita la finestra de la noia de bon matí, esperant que ella es llevi i l'obri per poder-la veure. Com a moltes cançons del cicle costa distingir la realitat de la imaginació del noi, no sabem si realment porta molt de temps esperant o si tot just passa pel davant de la finestra, si ella realment li ha girat la cara o si ni tal sols no l'ha vist; amb els nostres ulls, gairebé dos-cents anys després, el comportament del moliner pot tenir alguna cosa d'inquietant, com si estigués assatjant la molinera, però hi ha prou amb escoltar la música de Schubert per comprendre que no és així, només és un jove enamorat (a mi aquesta cançó em fa pensar en els versos de Bécquer, "Por una mirada, un mundo...") La cançó respira innocència i tendresa; l'estructura estròfica i la senzillesa de l'acompanyament li donen un inconfusible aire pastoral que anuncia un dia radiant i allunya qualsevol ombra sobre el noi.

Una preciositat de cançó, una més en aquest cicle que tindrem ocasió d'escoltar al Palau el proper diumenge 19 d'abril amb aquests mateixos intèrprets, el tenor Mark Padmore acompanyat per Paul Lewis.

 

Morgengruß