Clair de lune sur le port de Boulogne (fragment) - E. Manet
Clair de lune sur le port de Boulogne (fragment) - E. Manet
 
La setmana passada escoltàvem Chanson triste d'Henri Duparc, una mélodie de la primera època d'aquest gènere, que va començar pels volts de 1870. Però, què hi havia, a França, abans de la mélodie? O no hi havia cap gènere de cançó? Sí que n'hi havia: el romance.

Situem-nos a mitjans del segle XVIII. A la cort francesa es cantaven cançons inspirades en antigues llegendes, o amb històries pastorals o sentimentals que imitaven l'estil poètic antic, anomenades romances. Els textos eren senzills i les músiques també ho eren per tal que estiguessin a l'abast de qualsevol intèrpret; a diferència del lied clàssic que naixia a la mateixa època a Alemanya, però, el romance no tenia cap vinculació amb la música popular ni, sobretot, tenia cap aspiració artística. Un exemple d'aquesta època és Plaisir d'amour, de Jean Paul Martini, que vam escoltar al blog fa uns mesos; no és gaire representatiu perquè és de "gamma alta" però si més no ens ajuda a situar-nos en l'estil.

El romance es va traslladar als salons burgesos després de la Revolució i va tenir el seu apogeu durant l'Imperi i la Restauració, fins el 1830 aproximadament. Continuava sense tenir gaire a veure amb l'art, era sobretot un entreteniment social; perquè us feu una idea de fins a quin punt era un divertimento, era de bon to que les senyores componguessin i editessin les seves pròpies cançons (val a dir que els editors estaven encantats de la vida amb aquesta moda). Els compositors "seriosos" procuraven no acostar-se al romance i quan ho feien eren criticats per dedicar-se a foteses impròpies d'ells.

Per aquest camí el romance va caure en la decadència durant els anys 30, precisament els anys que es van començar a difondre a Paris els lieder de Schubert, gràcies sobretot a Franz Liszt i el tenor Adolphe Nourrit. La primera edició francesa dels lieder de Schubert porta el títol "Six mélodies célèbres avec paroles françaises par M. Bélanger de F. Schubert" i és de l'any 1833; veiem que ja apareix la paraula mélodie i que les cançons es cantaven traduïdes al francès. Després de Schubert van arribar Mendelssohn i Schumann i aquesta "invasió" alemanya va generar un gran debat a favor i en contra del romance; els partidaris en defensaven els seus valors francesos i els detractors deien que no hi havia color: sí, el lied era estranger, però tenia molta més qualitat que el romance. Aquest debat va portar un ressorgiment del romance com a alternativa al lied, ara sí buscant la qualitat artística, i així hi trobem implicats compositors com Gounod, Delibes, Berlioz i Massenet; amb el temps va néixer el que coneixem com a mélodie i tots dos estils, romance i mélodie, van arribar a conviure durant un temps.

Avui us proposo d'escoltar tres cançons compostes a partir d'aquest poema de Paul Verlaine:
 

La lune blanche
Luit dans les bois ;
De chaque branche
Part une voix
Sous la ramée...

Ô bien aimée.

L'étang reflète,
Profond miroir,
La silhouette
Du saule noir
Où le vent pleure...

Rêvons, c'est l'heure.

Un vaste et tendre
Apaisement
Semble descendre
Du firmament
Que l'astre irise...

C'est l'heure exquise.

La lluna blanca
lluü al bosc;
de cada branca
neix una veu
sota el fullatge...

Oh, estimada.

L'estany reflecteix,
mirall profond,
la silueta
del salze negre
on plora el vent...

Somiem, és l'hora.

Una vasta i tendra
calma
semble descendre
del firmament
que l'astre irisa...

És l'hora exquisida.

 
 Verlaine va publicar aquest poema el 1870 dins de la col·lecció La bonne chanson. Jules Massenet hi va posar música de seguida, l'any següent; segurament va ser el primer compositor a posar música a un poeta que acabaria sent una de les referències de la mélodie. La seva preciosa cançó Rêvons, c'est l'heure, un duet, ens serveix per apreciar alguns trets que diferencien el romance de la mélodie i que tenen a veure sobretot amb com es tracta el poema. A la mélodie, com al lied, es dóna molta importància als versos, parant atenció a la seva prosòdia i a la seva intel·ligibilitat, i per això s'eviten els guarniments; també es procura de respectar la seva forma original, mirant de no canviar-ne gaire paraules o afegir-ne repeticions (sempre parlant en general). Al romance aquestes qüestions no són tan importants; en aquesta cançó de Massenet les dues veus de vegades no canten el mateix i això en dificulta la intel·ligibilitat; també hi ha repeticions d'alguns versos i ornamentacions a la veu. Si ens fixem en els compositors de romance que hem esmentat veiem que eren compositors també d'òpera, i això se sent a les seves cançons; en canvi, la majoria de compositors de mélodie (com la majoria de compositors de lied) no ho són i també se sent.

La meva intenció era que escoltéssim una cançó de cada estil a partir del mateix poema però com a exemple de mélodie no acabava de decidir-me entre La lune blanche, de Gabriel Fauré i L'heure exquise, de Reynaldo Hahn perquè m'agraden molt totes dues. Al final he pensat que també podíeu decidir vosaltres mateixos... Estan compostes el mateix any, el 1893; la primera és el no. 3 de La bonne chanson i la segona el no. 5 de Chansons grises, dos cicles dedicats a Verlaine.

Aquí les teniu, espero que gaudiu de les tres! Si us quedeu amb ganes de més, hi ha dotzenes de cançons més sobre el mateix poema... Els intèrprets de Rêvons, c'est l'heure són Felicity Lott, Anne Murray i Graham Johnson; els de La lune blanche, Christopher Maltman i Graham Johnson i els de L'heure exquise, Susan Graham i Roger Vignoles.
 
Rêvons, c'est l'heure 
 
La lune blanche 
 
L'heure exquise 
 

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.