El retorn - Magritte
La difusió del lied fora de l'entorn alemany va propiciar l'aparició de nous gèneres que en mantenien l'essència (és a dir, cançons per a veu i piano compostes a partir de poemes) però tenien trets culturals propis. Simplificant molt, aquests nous trets venien determinats per l'època en què el nou gènere començava a desenvolupar-se, l'existència d'una poesia consolidada en la llengua pròpia i la incorporació de la tradició musical. Ho hem anat veient setmana a setmana: cançó francesa, anglesa, catalana, russa, nordamericana... Avui escoltarem per primer cop cançó argentina.
A l'Argentina el procés no va ser diferent del d'altres llocs: després d'uns anys de transició des dels gèneres europeus (alemany i francès principalment, per la gran influència del francès a les classes socialment i culturalment més altes), la cançó argentina va florir als anys quaranta del segle XX. La cançó era un vehicle més d'identitat musical que alhora realçava la literatura; tot i que els principals destinataris eren el públic habitual de les sales de concerts, les melodies recollien també la tradició folkòrica del país, com ara la milonga o el tango, i potser per això, potser perquè per l'època en que es van publicar era més fàcil fer-ne difusió, les cançons més conegudes van ser ràpidament assimilades per la música popular i han portat vides paral·leles com a cançó de cambra i cançó popular. M'estic referint, per exemple, a Canción al árbol del olvido, d'Alberto Ginastera amb text del poeta uruguaià Fernán Silva Valdés, molt coneguda en la versió de Víctor Jara o a Se equivocó la paloma, de Carlos Guastavino amb poema de Rafael Alberti, popularitzada per Mercedes Sosa.
És també el cas de Los pájaros perdidos, d'Astor Piazzolla, la cançó que escoltarem avui. Però en aquest cas concret, a diferència potser dels exemples esmentats de Ginastera o Guastavino, per voluntat del seu autor. Piazzolla va portar el tango a les sales de concert i va fer música “fronterera”, entre acadèmica i popular, i aquesta cançó es mou en aquest terreny: l'escoltem als recitals de cambra però també pertany als clubs nocturns de tango que freqüentava el compositor. Se n'han fet moltíssimes versions, és molt coneguda, però, sorprenentment se'n troba molt poca informació. Per exemple, no em queda clar quan va ser composta; com que els primers enregistraments són de 1975, podem suposar que no és gaire anterior. Sí sabem que el poema és de l'escriptor argentí Mario Trejo (1926-2012), com el d'altres dues cançons menys conegudes de Piazzolla, Escándalos privados i Violetas populares.
Us deia que estàvem parlant d'una cançó “fronterera”. Ho és tant, i no només en el context del gènere de la cançó de cambra sinó en el context d'aquest blog, que sembla ser que primer va ser la música i després la lletra; almenys així ho explica el mateix Mario Trejo en una entrevista de Marcelo Scalona:
Ja que Los pájaros perdidos porta una doble vida, l'escoltarem en dues versions: una de cambra, interpretada per Bernarda Fink acompanyada al piano per Carmen Piazzini, i una de no lírica interpretada per Milva acompanyada per un quintet encapçalat per Astor Piazzolla al bandoneó; és un enregistrament en directe de 1984. A mi m'agraden molt totes dues, ja em direu què us semblen!
A l'Argentina el procés no va ser diferent del d'altres llocs: després d'uns anys de transició des dels gèneres europeus (alemany i francès principalment, per la gran influència del francès a les classes socialment i culturalment més altes), la cançó argentina va florir als anys quaranta del segle XX. La cançó era un vehicle més d'identitat musical que alhora realçava la literatura; tot i que els principals destinataris eren el públic habitual de les sales de concerts, les melodies recollien també la tradició folkòrica del país, com ara la milonga o el tango, i potser per això, potser perquè per l'època en que es van publicar era més fàcil fer-ne difusió, les cançons més conegudes van ser ràpidament assimilades per la música popular i han portat vides paral·leles com a cançó de cambra i cançó popular. M'estic referint, per exemple, a Canción al árbol del olvido, d'Alberto Ginastera amb text del poeta uruguaià Fernán Silva Valdés, molt coneguda en la versió de Víctor Jara o a Se equivocó la paloma, de Carlos Guastavino amb poema de Rafael Alberti, popularitzada per Mercedes Sosa.
És també el cas de Los pájaros perdidos, d'Astor Piazzolla, la cançó que escoltarem avui. Però en aquest cas concret, a diferència potser dels exemples esmentats de Ginastera o Guastavino, per voluntat del seu autor. Piazzolla va portar el tango a les sales de concert i va fer música “fronterera”, entre acadèmica i popular, i aquesta cançó es mou en aquest terreny: l'escoltem als recitals de cambra però també pertany als clubs nocturns de tango que freqüentava el compositor. Se n'han fet moltíssimes versions, és molt coneguda, però, sorprenentment se'n troba molt poca informació. Per exemple, no em queda clar quan va ser composta; com que els primers enregistraments són de 1975, podem suposar que no és gaire anterior. Sí sabem que el poema és de l'escriptor argentí Mario Trejo (1926-2012), com el d'altres dues cançons menys conegudes de Piazzolla, Escándalos privados i Violetas populares.
Us deia que estàvem parlant d'una cançó “fronterera”. Ho és tant, i no només en el context del gènere de la cançó de cambra sinó en el context d'aquest blog, que sembla ser que primer va ser la música i després la lletra; almenys així ho explica el mateix Mario Trejo en una entrevista de Marcelo Scalona:
- A propósito... para "Los Pájaros Perdidos", ¿Piazzolla te sugirió el tema, algo...?
- Estábamos en Roma. Yo colaboraba con Bertolucci en el guión de "Novecento" y nos encontramos en el hotel. Me dio la música grabada en un casette, y al rato la llamó a Amelita [Baltar], se sentó al piano y primero preparé el monstruo... que se llama. Le marcás una letra cualquiera arriba de los compases y después sí, hacés la letra verdadera.
- ¿De dónde salió la metáfora de los pájaros perdidos?
- Muchos años antes, una noche, estaba con mi amigo el actor Raúl Santana en la playa, en Gesell. Era de noche, mirábamos el mar, la playa y Raúl me dice: "Mario, los pájaros no mueren, se gastan volando... se disuelven". Esa es la fugacidad del arte, la poesía está ahí, ya está escrita, solamente hay que estar atentos.
- ¿Es cierto que la escribiste en una hora y media?
- Mejor poné tres horas, así me creen. ¿Sabés de que me acuerdo siempre? Cuando terminé de escribirla, Amelita me hizo un café con leche y un sandwich de jamón crudo. Ella me lo hizo.
- Estábamos en Roma. Yo colaboraba con Bertolucci en el guión de "Novecento" y nos encontramos en el hotel. Me dio la música grabada en un casette, y al rato la llamó a Amelita [Baltar], se sentó al piano y primero preparé el monstruo... que se llama. Le marcás una letra cualquiera arriba de los compases y después sí, hacés la letra verdadera.
- ¿De dónde salió la metáfora de los pájaros perdidos?
- Muchos años antes, una noche, estaba con mi amigo el actor Raúl Santana en la playa, en Gesell. Era de noche, mirábamos el mar, la playa y Raúl me dice: "Mario, los pájaros no mueren, se gastan volando... se disuelven". Esa es la fugacidad del arte, la poesía está ahí, ya está escrita, solamente hay que estar atentos.
- ¿Es cierto que la escribiste en una hora y media?
- Mejor poné tres horas, así me creen. ¿Sabés de que me acuerdo siempre? Cuando terminé de escribirla, Amelita me hizo un café con leche y un sandwich de jamón crudo. Ella me lo hizo.
Ja que Los pájaros perdidos porta una doble vida, l'escoltarem en dues versions: una de cambra, interpretada per Bernarda Fink acompanyada al piano per Carmen Piazzini, i una de no lírica interpretada per Milva acompanyada per un quintet encapçalat per Astor Piazzolla al bandoneó; és un enregistrament en directe de 1984. A mi m'agraden molt totes dues, ja em direu què us semblen!
Los pájaros perdidos (Milva)
Los pájaros perdidos (Bernarda Fink)
Amo los pájaros perdidos
que vuelven desde el más alla,
a confundirse con un cielo
que nunca más podré recuperar.
Vuelven de nuevo los recuerdos,
las horas jóvenes que di
y desde el mar llega un fantasma
hecho de cosas que amé y perdí.
Todo fue un sueño, un sueño que perdimos,
como perdimos los pájaros y el mar,
un sueño breve y antiguo como el tiempo
que los espejos no pueden reflejar.
Después busqué perderte en tantas otras
y aquella otra y todas eras vos;
por fin logré reconocer cuando un adiós es un adiós,
la soledad me devoró y fuimos dos.
Vuelven los pájaros nocturnos
que vuelan ciegos sobre el mar,
la noche entera es un espejo
que me devuelve tu soledad.
Soy sólo un pájaro perdido
que vuelve desde el más allá
a confundirse con un cielo
que nunca más podré recuperar.
Comments powered by CComment