Miratge

Nocturn en gris, or, neu a Chelsea - Whistler

 

Porto unes setmanes escoltant Winterreise de manera intensa i intensiva, perquè en deu dies em vaig trobar amb tres CD a la bústia: dos enregistraments acabats de sortir, el de Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch i el de Gerald Finley i Julius Drake, i un que va sortir fa un parell d'anys, el de Florian Boesch i Malcolm Martineau. Seria lògic pensar que aquesta entrada és una conseqüencia d'una possible sobredosi però el cert és que no, estava prevista a la meva llibreta des de fa un any, quan es va publicar la temporada 2012-2013 del Gran Teatre del Liceu. I és que divendres 28, si tot va bé, hi tindrem precisament Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch interpretant Winterreise (no és casualitat, el recital forma part de la gira de promoció).

Temps enrera vam veure com havia nascut el cicle inicial de Schubert, quan va trobar al número corresponent a l'any 1823 de la revista Urania (una revista literària publicada a Leipzig), un recull de dotze poemes de Wilhelm Müller, amb el títol Die Winterreise. Schubert va conéixer el recull el gener de 1827 i al febrer ja tenia compostes les dotze cançons que formaven el seu cicle, seguint el mateix ordre que a la publicació, és a dir:

 

 

Al març de 1823, aquest cop en una revista literària diària que s'editava a Breslau, Deutsche Blättern für Poesie, Litteratur, Kunst und Theater, Müller va publicar deu poemes més amb el títol Die Winterreise; una nota al peu de pàgina indicava que dotze poemes d'aquesta col·lecció s'havien publicat ja a la revista Urania. Els nous poemes eren, en aquest ordre:

 

 

Finalment, el 1824, Müller va publicar la segona part de la seva obra poètica, Gedichte aus den hinterlassenen Papieren eines reisenden Waldhornisten II (recordeu aquest títol tan curiós? A la primera part hi havia publicat Die schöne Müllerin), que incloïa la versió definitiva de Die Winterreise, amb vint-i-quatre poemes, ja que n'havia afegit dos més: Der Post i Täuschung. Però no només això, també els havia reordenat, i el seu ordre definitiu és el que veiem a la columna de l'esquerra:

 

1. Gute Nacht
2. Die Wetterfahne
3. Gefrorene Tränen
4. Erstarrung
5. Der Lindenbaum
6. Die Post
7. Wasserflut
8. Auf dem Flusse
9. Rückblick
10. Der greise Kopf
11. Die Krähe
12. Letzte Hoffnung
13. Im Dorfe
14. Der stürmische Morgen
15. Täuschung
16. Der Wegweiser
17. Das Wirtshaus
18. Irrlicht
19. Rast
20. Die Nebensonnen
21. Frühlingstraum
22. Einsamkeit
23. Mut!
24. Der Leiermann

1. Gute Nacht
2. Die Wetterfahne
3. Gefrorene Tränen
4. Erstarrung
5. Der Lindenbaum
6. Wasserflut
7. Auf dem Flusse
8. Rückblick
9. Irrlicht
10. Rast
11. Frühlingstraum
12. Einsamkeit
13. Die Post
14. Der greise Kopf
15. Die Krähe
16. Letzte Hoffnung
17. Im Dorfe
18. Der stürmische Morgen
19. Täuschung
20. Der Wegweiser
21. Das Wirtshaus
22. Mut!
23. Die Nebensonnen
24. Der Leiermann

 

Aquesta edició de 1824 és la que va trobar Schubert l'estiu de 1827, i es devia quedar ben sorprés quan va veure que el recull no tenia dotzé poemes sinó vint-i-quatre; a més, les dotze primeres estaven ordenades de manera diferent a com les havia trobat ell. Segurament no tenia manera de saber si el que ell havia trobat a Urania era una obra acabada o una selecció de poemes, el que sembla clar és que va decidir de seguida completar el seu cicle, sense tocar el que ja havia compost. Perquè no va desordenar els seus lieder?

A parer dels experts,va voler mantenir-ne l'estructura musical. També podria haver reescrit els que calia recol·locar, no seria el primer cop que reescrivia cançons, però "estimava aquestes cançons més que cap altra". Segurament la seva intuïció li deia que els dotze poemes que ell havia musicat formaven una unitat que pagava la pena conservar, el recorregut del caminant entre la decisió de marxar (Gute Nacht i l'acceptació de la solitud (Einsamkeit) és perfectament coherent. Schubert va optar, doncs, per deixar la seva primera part com estava i fer-ne la segona afegint les dotze cançons restants per ordre. L'únic canvi que va fer va ser intercanviar la 22 i la 23, posant primer Mut! i després Die Nebensonnen, sembla ser que per matisar el contrast entre la resolució que mostra el caminant a Mut! i la cançó final, Der Leiermann, afegint un nou moment de feblesa, o una nova al·lucinació.

La pregunta és: ¿perd coherència el contingut del Winterreise de Schubert (el tenim a la columna de la dreta a la taula de més amunt) respecte el de Müller? Novament recorrem als experts, i l'opinió diria que unànime (com a mínim entre les que he pogut llegir) és que no; el viatge és un viatge interior, i els viatges interiors no acostumen a ser lineals. En la seva lluita contra el destí el caminant vagareja, cau, s'aixeca, torna a caure; per copsar el seu patiment no és imprescindible seguir l'ordre de Müller, un cop el començament i el final coincideixen en tots dos viatges.

Suposo que a aquestes alçades ja us heu fet un embolic amb tanta versió de l'un i l'altre, intento resumir quines són les semblances i diferències entre l'ultima versió de Müller i la de Schubert. Els cinc primers lieder són els mateixos en totes dues; després en la versió de Müller ve Die Post, i els tres lieder següents tornen a coincidir. Per tant, el primer terç del cicle és pràcticament idèntic en tots dos casos. La diferència més important és que les vuit cançons que venen a continuació en la versió de Müller (els moments més desesperats del caminant) queden tot just abans del final en la de Schubert, és a dir, la versió del compositor s'assembla molt a la que es va publicar a Deutsche Blättern, que ell no va arribar a conéixer.

Confesso que em costa fer-me amb la versió de Müller perquè quan la vaig conéixer ja havia escoltat molts cops el cicle de Schubert i ja el tenia interioritzat, però si voleu fer un experiment interessant, agafeu un CD i "desordeneu" els poemes per escoltar-los en l'ordre de Müller, com en una mena de Rayuela.

Per anar fent boca pel recital del 28 de març, escoltarem Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch interpretant un dels dos últims lieder que Müller va escriure, Täuschung (Miratge). El caminant segueix una llum fins arribar a una casa càlida i acollidora, a on hi viu gent que s'estima; tot el que ell ha perdut i, pitjor encara, el que mai més no tindrà. I ens ho canta amb una encantadora dansa popular, sense poder amagar-nos el seu dolor quan s'adona que només ha viscut un miratge.

 

Täuschung