Diese Zeiten
Sind gewaltig,
Bringen Herz und
Hirn in Noth.
Aquests temps
són aclaparadors
i porten destret
al cor i a la ment.
Sembla que escoltem el que escoltem i llegim el que llegim, tot ens condueixi a reflexionar sobre la situació que vivim, oi? Estranyament, aquests versos pertanyen a un lied de Strauss, i dic estranyament perquè aquest compositor ens té acostumats sobretot a poemes i cançons que transcorren sense gaire trasbalsos; potser melancòlics, però no angoixats. No és habitual que ens parli d'ànimes amenaçades.
I si el poema de Ruhe, meine Seele és atípic, també ho és la seva música. Pensem en els lieder de Strauss: melodies que atrapen, àmplies, sovint de reminiscències operístiques. Tot el contrari del que trobem en aquesta cançó, una melodia que se'ns escapa quan intentem copsar-la, uns versos declamats que a vegades tenen alguna cosa d'hipnòtics. El primer vers del poema ens parla de la calma que hi regna, no es mou “ni tan sols un ventijol suau”, i és aquesta calma la que reflecteixen la veu i el sobri acompanyament del piano, agitat només quan els versos ens parlen de les angúnies que ha patit l'ànima. I, malgrat aquesta crida a la serenitat, hi ha alguna cosa que ens inquieta, fixeu-vos-hi. Aquest efecte ens el causa una indefinició en la tonalitat, una lleugera inestabilitat que alerta el nostre cervell, avesat a unes regles musicals molt clares. Però tot arriba, i el final de la música ens oferirà el repòs que cerquem.
Em pregunto quina raó devia impulsar Strauss a incloure aquest lied a l'opus 27, el seu regal de noces a Pauline de Ahne. Potser els motius eren estrictament musicals; Ruhe, meine Seele és un líed atípic, però bellíssim, prou que devia saber el compositor que era una meravella. Tenint en compte que els altres tres lieder del grup són Cäcilie, Heimliche Aufforderung i Morgen, sembla un bon argument. No puc evitar pensar, però, que Ruhe, meine Seele comença alguna cosa que Morgen acaba. Els poemes tenen elements en comú: el sol, les onades, la contemplació de la naturalesa, la pau que transmeten, i una cosa que els diferencia: al primer el jo poètic està sol i al segon està acompanyat. Enfrontar-se als problemes tot sol o mirant als ulls d'algú, és d'això del que parla aquest op. 27?
El desembre de 1895, Strauss va enviar la partitura del lied a Karl Henckell, l'autor del poema. Aquest li va respondre que coneixia el lied des de feia uns sis mesos i no havia gosat escriure-li per donar-li les gràcies. Ara, però, aprofitava per dir-li com l'havia emocionat escoltar aquells versos que havia escrit quan tenia divuit o dinou anys, a la seva “tempestuosa joventut”; (Henckell i Strauss havien nascut el mateix any i en tenien trenta-un quan van creuar aquestes cartes). I afegia:
“Però ara que vostè m'ha enviat la cançó acompanyada de paraules tan càlides, haig d'allargar-li la mà. M'ho permetrà? Especialment als passatges “Stiehlt sich lichter Sonnenschein.” i “Wie die Brandung, Wenn sie schwill, amb el seu contingut emocional, penso que ha reescrit els versos, o els ha espremut, o com n'hagi de dir, magníficament."
M'agrada molt la idea d'esprémer els versos per convertir-los en música. El poeta, que vivia exiliat per les seves idees socialistes, li va enviar al compositor un volum de poesies seves per si alguns dels versos tornaven a inspirar-lo; Strauss va ser molt afectuós en la seva resposta i en els anys següents va escriure sis lieder més amb poemes de Henckel. Tots de caràcter líric excepte un, Das Lied des Steinklopfen [La cançó del picapedrer], que el seu contingut és clarament una crítica social.
Us volia explicar alguna cosa més sobre Ruhe, meine Seele, però m'hi he repensat i ho deixo per a una altra ocasió, perquè s'allargava massa l'article, i una cosa és que tinguem més temps lliure, per grat o per força, i una altra que jo n'abusi. Podria haver compartit aquest lied, un dels més preciosos de Strauss a parer meu, en qualsevol altre moment, però vaig pensar que era especialment convenient per a aquestes setmanes que necessitem alguna cosa que ens calmi el neguit. Tot ajuda. He triat una versió que m'agrada molt, la de Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch, però és un lied que s'enregistra sovint i del qual se'n troben molt bones versions, així que si en necessiteu una dosi extra, vosaltres mateixos: trieu-ne unes quantes més al vostre gust i repetiu l'audició els cops que calgui.
Nicht ein Lüftchen
Regt sich leise,
Sanft entschlummert
Ruht der Hain;
Durch der Blätter
Dunkle Hülle
Stiehlt sich lichter
Sonnenschein.
Ruhe, ruhe,
Meine Seele,
Deine Stürme
Gingen wild,
Hast getobt und
Hast gezittert,
Wie die Brandung,
Wenn sie schwillt.
Diese Zeiten
Sind gewaltig,
Bringen Herz und
Hirn in Noth –
Ruhe, ruhe,
Meine Seele,
Und vergiss,
Was dich bedroht!
Ni tan sols una airina
belluga suaument,
plàcidament endormiscat
reposa el bosc;
entre el fosc embolcall
de les fulles
s'escola lluminós
un raig de sol.
Reposa, reposa,
ànima meva,
les teves tempestes
foren ferotges;
t'has enfurit i
t'has estremit
com l'onatge
quan trenca.
Aquests temps
són aclaparadors
i porten penúries
al cor i al cervell.
Descansa, descansa
ànima meva,
i oblida
el que t'amenaça!
Comments powered by CComment