Durant segles, a Europa, s'acceptava moralment i legalment que un marit matés la dona infidel i l'amant; un home havia de protegir una de les seves propietats més valuoses (els fills, no la dona). El cas més cèlebre dins del món musical és el de Carlo Gesualdo, príncep italià autor d'una música fascinant. Per a nosaltres, el seu crim va ser assassinar dues persones; per als seus contemporanis, el pecat no va ser matar-les, hi tenia dret, sinó fer-ne un gra massa amb la posada en escena: no calia humiliar les famílies de la dona i l'amant, també nobles, deixant els cossos nus i mutilats a l'entrada de palau, exposats als ulls de tothom.
Malgrat que aquestes execucions es consideraven una necessària reparació de l'honor, hi havia un neguit: i si moria una muller virtuosa falsament acusada? La mala consciència col·lectiva per tants errors com devia haver-hi va cristal·litzar en diverses llegendes, entre elles la de Genoveva de Brabant.
Sigfrid de Trèveris va marxar a una d'aquelles campanyes militars que durava anys i panys i va encomanar la seva dona, Genoveva de Brabant, al seu home de confiança, Golo, que es quedava a casa. Golo es va enamorar de Genoveva, que el va rebutjar. Despitat, va parar una trampa a la dama i la va acusar d'adulteri. Va informar-ne Sigfrid: la seva dona no només l'havia traït sinó que havia parit un bastard (una criatura que en realitat era filla de Sigfrid). I van arribar les ordres esperades: “Mateu-los!” Van dur Genoveva i el nen al bosc per matar-los, però els botxins se'n van compadir i es van limitar a abandonar-los allà. Si fa no fa, com a Blancaneu, però en aquest cas no hi ha una cabana i set nans sinó una cova i una daina.
Mare i fill van viure a la cova durant sis anys, alimentats per la llet de la daina. Fins que un dia de caça, Sigfrid va perseguir una daina pel bosc fins a arribar a una cova. En trobar-hi, vius, la seva muller amb el nen, va interpretar-ho com un senyal del cel que l'advertia del seu error i no cal dir que se'n va penedir profundament. Genoveva de Brabant no va existir mai, però la cova on es deia que havia sobreviscut miraculosament va convertir-se en un lloc de peregrinació i la tradició va fer-la santa; durant segles, la seva onomàstica va figurar als santorals.
Genoveva va inspirar també nombroses obres literàries, entre elles Leben und Tod der heiligen Genoveva [Vida i mort de la santa Genoveva], de Ludwig Tieck, i Genoveva di Brabante, de Christian Friedrich Hebbel, que van ser l'origen de l'única òpera de Robert Schumann, Genoveva. Amb llibret de Robert Reinick, la va començar a compondre el 1847 i es va estrenar el 1850. És una versió simplificada de la història, sense criatura, cova ni daina, en la qual la dama salva la vida gràcies a una intervenció sobrenatural (el presumpte amant no, a ell l'executen sense miraments).
Al començament del segon acte de l'òpera, Sigfrid acaba de marxar, Genoveva està sola, neguitosa perquè els criats de la casa aprofiten que l'amo no hi és per organitzar una gresca considerable. Golo acut a les seves estances per dir-li que han arribat bones notícies de les croades i la dona, feliç, li demana que canti per a ella; així deixarà de sentir les cançons grolleres dels criats. Canten plegats; Golo no es pot estar d'expressar els seus desitjos i comença a congriar-se la desgràcia.
I què canten els dos personatges? Un lied de Schumann, Wenn ich ein Vöglein wär [Si jo fos un ocellet], op. 43/1. No us pensàveu que us explicaria tota aquesta història si no hi apareixia un lied per alguna banda!
Genoveva li demana a Golo que canti “la cançó d'Alsàcia que els va ensenyar aquell trobador”. Per tant, Schumann necessitava una cançó tradicional. Podria haver fet com tants altres compositors, compondre una d'original per a l'òpera, però va recórrer a una peça que havia compost uns quants anys abans, el 1840.
Wenn ich ein Vöglein wär és en origen una cançó tradicional (no us sabria dir si és alsaciana), recollida tant per Herder a Volkslieder com uns anys després per Clemens i Brentano a Des Knaben Wunderhorn; a més, Reichardt va recollir-ne la melodia en torn el 1800. Posteriorment se'n van fer diverses versions, entre elles la de Schumann, que pocs dies després de casar-se va escriure un duet que probablement estava destinat al consum domèstic, com els altres dos de Drei zweistimmige Lieder, op. 43. Aquesta és la cançó d'aquesta setmana, interpretada per Julian Prégardien, Sandrine Piau i Éric Le Sage.
Us proposo també que escolteu la cançó dins de l'òpera, en aquest cas amb Ruth Ziesak, Deon van de Walt i la Chamber Orquestra of Europe dirigida per Nikolaus Harnoncourt. És un tall llarg, on hi ha la cançó que canten inicialment Genoveva i Golo plegats; després Genoveva canta sola, mentre sentim Golo que es debat entre el deure i el desig, i després sentim la discussió entre tots dos, ell demanant-li els seus favors i ella rebutjant-lo horroritzada; podeu seguir el llibret en aquest enllaç.
Per acabar, tenim un bonus track. Clara Schumann va escriure també una versió de Wenn ich ein Vöglein wär, sembla que el mateix 1840; és un cànon (de la primera estrofa) que escoltarem també interpretat per Julien Prégardien i Sandrine Piau.
I després d'escoltar-ne les tres versions, prepareu-vos, perquè us passareu el dia taral·lejant la cançó.
Wenn ich ein Vöglein wär’
Und auch zwei Flüglein hätt’,
Flög’ ich zu dir!
Weil’s aber nicht kann sein,
Bleib’ ich allhier.
Bin ich gleich weit von dir,
Bin ich doch im Schlaf bei dir,
Und red’ mit dir!
Wenn ich erwachen thu
Bin ich allein.
Es vergeht kein’ Stund’ in der Nacht,
Da mein Herze nicht erwacht,
Und an dich gedenkt,
Dass du mir viel tausendmal
Dein Herz geschenkt.
Si jo fos un ocellet
i tingués dues petites ales,
volaria cap a tu!
Però com que això no pot ser,
senzillament restaré aquí.
Estic igualment lluny de tu,
però quan dormo estic amb tu
i parlo amb tu!
Quan em desperto
estic sol.
No passa cap hora a la nit
que el meu cor no es desperti
i pensi en tu,
que tu, mil vegades
el teu cor em regales.
Articles relacionats
Nocturn a palau
Feia meso...El nan
Matthä...
El cavaller Olaf
El rei i el botxí esp...