“Un cicle digne de ser comparat amb els grans cicles de lieder alemanys, com el Viatge d'hivern de Schubert o el Dichterliebe de Schumann.” Això és el que deia Alexis Roland-Manuel sobre Tel jour telle nuit (Tal dia tal nit). No acabo de veure les comparacions entre coses tan poc homogènies (cicles en llengües diferents, poemes i cançons separats per un segle), però hi ha pocs dubtes que el cicle de Francis Poulenc és fantàstic i que té elements en comú amb els que esmenta el musicòleg.
Poulenc va escriure Tel jour telle nuit entre desembre de 1936 i gener de 1937, quan va compondre'n la darrera cançó, i el va estrenar tot seguit, el 3 de febrer, juntament amb el baríton Pierre Bernac. Era el segon cop que recorria als versos del seu amic Paul Éluard, després de compondre Cinq poèmes de Paul Éluard l'any anterior; encara n'escriuria tres cicles més (el darrer del qual, Le travail du peintre, us vaig presentar no fa gaire), però els experts coincideixen en què Tel jour telle nuit és la màxima expressió de la relació musical entre compositor i poeta.
La setmana passada us parlava d'un lied de Brahms inclòs en una col·lecció que, segons com, podria considerar-se un cicle, i recordava les meves dificultats per definir el que era un cicle. Doncs bé: Tel jour telle nuit n'és un “de manual”. Tots nou poemes són del mateix poeta (vuit d'ells del mateix poemari, Les yeux fertiles, de l'any 1936) i el compositor compon les nou mélodies vinculant-les musicalment, de manera que perden el seu sentit si s'interpreten aïllades: el valor de cadascuna depèn del seu lloc en el conjunt, de la mélodie que la precedeix i la que la segueix. De fet, n'hi ha que només són transicions, pensades per a preparar el camí cap a la següent (“cançons trampolí”, les anomena ell).
Naturalment, no farem cas de Poulenc i escoltarem una de les cançons del cicle, com fem sempre, conscients que el que estem fent és “antinatura musical” i confiant que llueixi per si sola i convidi a escoltar el cicle sencer. He estat dubtant fins l'últim moment entre dues de les cançons i al final m'he decidit per Nous avons fait la nuit, considerada per Poulenc una de les seves millors cançons i pels experts una de les millors cançons d'amor del repertori francès. Espero que, un cop escoltada, estareu d'acord que és una cançó bellísima i especial, com ens diu el compositor: “He escrit aquesta mélodie amb l'emoció més sincera. Espero que això es percebi.” És una cançó tranquil·la, serena, íntima i alhora, com diu Poulenc, emotiva i intensa: “És difícil de fer entendre als intèrprets que la calma en un poema d'amor només pot donar-hi intensitat”. Hi ha cançons que la seva força rau en la seva calma, tot i que sembli un contrasentit.
Nous avons fait la nuit és la novena cançó de Tel jour telle nuit, la nit tanca un cicle que havia començat de dia, amb Bonne journée (d'aquí el títol triat per Éluard) i Poulenc les relaciona musicalment component-les en la mateixa tonalitat. A més, recupera un detall que ja havia fet servir Beethoven a An die ferne Geliebte o Schumann a Dichterliebe o Frauenliebe und -leben: tanca el cicle amb un postludi que reprèn la música de la primera cançó, reforçant així el concepte de cicle, de cercle; per això us deia al començament que hi ha una relació clara entre aquesta obra i els grans cicles del segle XIX. Sempre he interpretat aquests postludis (el de Dichterliebe, posem per cas) com una oportunitat per retornar a poc a poc al món real, uns segons de treva per acomiadar-nos de l'emoció creada per la música. Per això em va agradar molt llegir el que Poulenc havia escrit sobre el seu postludi: “permet a l'oient perllongar els sentiments que els han generat els poemes.”
El poema d'Éluard ens transmet tant d'amor, tanta admiració, tanta tendresa... Com a la resta del poemari Facile, d'on està extret, les seves paraules estan inspirades per Nusch, la seva dona. Si sou aficionats a la fotografia potser el seu nom us és familiar; si més no el seu rostre, perquè Ray Man i Dora Maar la van fotografiar sovint. Era una dona bella, i podria haver triat qualsevol d'aquests retrats per il·lustrar aquesta entrada (com podia haver triat també el que li va fer Picasso) però aquesta cançó o, millor dit, aquest poema, té la seva pròpia fotografia. Éluard va voler il·lustrar la primera edició de Facile amb una col·lecció de fotografies de Nusch que va encarregar a Ray Man; a cada poema li corresponia una fotografia i la de Nous avons fait la nit és la que encapçala aquesta entrada.
Escolteu, si us plau, aquesta cançó preciosa interpretada per Felicity Lott i Graham Johnson.
Je te soutiens de toutes mes forces
Je grave sur un roc l’étoile de tes forces
Sillons profonds où la bonté de ton corps germera
Je me répète ta voix cachée ta voix publique
Je ris encore de l’orgueilleuse
Que tu traites comme une mendiante
Des fous que tu respectes des simples où tu te baignes
Et dans ma tête qui se met doucement d’accord avec la tienne avec la nuit
Je m’émerveille de l’inconnue que tu deviens
Une inconnue semblable à toi semblable à tout ce que j’aime
Qui est toujours nouveau.
et sostinc amb totes les meves forces
gravo sobre una roca l'estel de les teves forces
solcs profunds on la bondat del teu cos germinarà
Em repeteixo la teva veu oculta la teva veu pública
ric encara de l'orgullosa
que tractes com una captaire
dels folls que respectes dels simples en què et banyes
i al meu cap que es posa dolçament d'acord amb el teu amb la nit
em meravello de la desconeguda que esdevens
una desconeguda que s'assembla a tu que s'assembla a tot el que estimo
que és sempre nova.