Tinc un amic que diu que el Romanticisme va fer molt de mal i que encara en patim les conseqüències. Puc estar d'acord amb ell en algunes coses; per exemple, som al segle XXI i arrosseguem determinats tics que no són més que distorsions de l'original, com ara el mateix adjectiu “romàntic”; el seu significat actual té poc a veure amb el que havia significat. L'hem buidat tant del seu sentit inicial que oblidem que el Romanticisme va ser un moviment revolucionari, una reacció a la Il·lustració. Com al meu amic, la Il·lustració em sembla un període fascinant: estripar l'antic règim i posar les bases de la modernitat, els avenços científics i socials, la raó convertida en la llum que acabarà amb la foscor, el coneixement com a camí cap a la felicitat... Què podia sortir malament? Posem que la seva fe en la raó era excessiva i la rigidesa kantiana podia arribar a ser bastant molesta; abans o després havia d'esclatar el Romanticisme. Mentre aquest moment arribava, durant unes dècades (aproximadament entre 1740 i 1780) es va desenvolupar a Alemanya un corrent literari que participava del racionalisme imperant alhora que reivindicava també la importància dels sentiments; sense oposar-se a la Il·lustració, la complementava: l'Empfindsamkeit.
Aquí és on volia arribar amb aquesta introducció històrico-filosòfica de pa sucat amb oli, perquè l'Empfindsamkeit és un dels eixos del recital que Franziska Heinzen i Benjamin Mead faran aquesta tarda a L'Auditori, el darrer de la primera temporada del projecte Schubert Lied a Barcelona. Aquest mot alemany deriva d'empfindsam, el neologisme creat per traduir el terme anglès Sentimental que apareix a “A Sentimental Journey Through France and Italy”, el títol de la novel·la escrita per Laurence Sterne el 1768. El que en anglès és Sentimentalism i en alemany, Empfindsamkeit, es coneix en català com a Sentimentalisme, i aquí ens trobem amb una situació similar a la que tenim amb “romàntic”: avui dia sentim la paraula “sentimental” i ens posem a la defensiva perquè hi llegim, directament, “sentimentaloide”, amb tota la seva càrrega negativa. I no és això, si més no, no ho era al segle XVIII. Un diccionari publicat el 1776 defineix Empfindsamkeit com “la propensió a ser lleugerament commogut per sentiments suaus”. Ja ho veieu: tot molt moderat, molt mesurat i molt controlat. Prenem el racionalisme i hi afegim una capa molt fina de sentiment.
Una de les figures principals del Sentimentalisme és Friedrich Klopstock. Hem parlat algun cop d'ell, pels lieder escrits a partir dels seus poemes per Schubert (Furcht der Geliebten o Edone) i per ser el poeta que va inspirar el Göttinger Hainbund, aquell grup de poetes format a la universitat de Göttingen, així que, ni que fos indirectament, ja havíem parlat anteriorment del Sentimentalisme i n'havíem escoltat, per exemple, An den Mond, D. 193 i Die Mainacht, tots dos de Hölty. Avui escoltarem un altre lied a partir d'un dels poetes d'aquest període, un dels que escoltarem al recital: es tracta d' An die Nachtigall, D. 497, amb un poema de de Mattias Claudius (de qui vam escoltar també Der Tod und das Mädchen), escrit el 1771. Schubert el va compondre el novembre de 1816, juntament amb sis lieder més a partir de poemes del mateix poeta. An die Nachtigall és un lied escrit amb un llenguatge que situem més al Classicisme que al Romanticisme, clar i transparent, encantador; però Schubert, com fa tantes vegades, no es conforma amb una bellesa formal: la innocència de la noia que demana al rossinyol que no desperti l'amor que dorm al seu cor és creïble, com ho és la seva emoció, clarament perceptible. És una petita joia, una més de les moltes de Schubert, que escoltarem interpretat per Janet Baker i Gerald Moore.
L'altra eix del recital d'avui és Goethe, que també va ser afí al Sentimentalisme en algun moment de la seva llarga trajectòria; entre les cançons que escoltarem amb poemes seus hi ha Nähe des Geliebten, que segurament podem considerar un exemple d'aquesta etapa. Però, aquest vespre, el recorregut abastarà els dotze anys durant els quals Schubert va escriure lieder amb poemes de Goethe. N'escoltarem el primer, Gretchen am Spinnrade, de 1814, i els darrers, els tres lieder de Mignon de 1826, dels quals hem escoltat aquí Heiss mich nicht reden i Nur wer die Sehnsucht kennt. De la resta que estan programats, n'hem escoltat aquí tres més; són Ganymed, Geheimes i Erster Verlust. per si voleu repassar-los abans del concert. Espero que ens hi veurem!
Mein guter Schutzgeist sang ihn ein;
Und ich kann fröhlich sein und scherzen,
Kann jeder Blum’ und jedes Blatts mich freun.
Nachtigall, ach! Nachtigall, ach!
Sing mir den Amor nicht wach!
bressolat pel meu bon àngel de la guarda,
i jo puc estar content i enriolat;
em puc alegrar amb cada flor i amb cada fulla.
Ai, rossinyol, rossinyol,
no despertis a Cupido amb els teus cants!
(traducció de Manuel Capdevila i Font)
Articles relacionats
SV16 - An die Nachtigall
La setmana...A l'ombra de la primavera
Qua...
La llàgrima solitària
Hi ha can...