Pregueu per la pau

Mare de Déu de Melun - J. Fouquet

 

Unes quantes persones m'han comentat darrerament que tot i tenir el Nadal a sobre no n'eren conscients del tot: ni casa guarnida, ni regals a punt, ni menús pensats... Vivim temps complicats, per dir-ho suament, i l'esperit nadalenc està moix. Per això he pensat en dedicar la primera de les tres entrades d'aquestes festes a una d'aquelles cançons que fan de bàlsam, una preciositat de Francis Poulenc, Priez pour paix. El text d'aquesta cançó es va publicar a Le Figaro el 29 de setembre de 1938, quan Europa ja es veia a venir una altra guerra, només vint anys després que acabés aquella terrible contesa que havia desagnat el continent. Poulenc va escriure immediatament la mélodie i la va descriure així:

Poulenc sabia molt bé el que s'acostava, sent encara molt jove (havia nascut el 1899) l'havien mobilitzat a la Primera Guerra Mundial; també ho sabia l'autor del poema, Carles d'Orléans, tot i que ell havia viscut la guerra cinc-cents anys abans. Nascut el 1394, amb 19 anys va participar a una de les batalles més importants de la Guerra dels Cent Anys, la d'Agincourt, que va ser una desfeta per als francesos. Carles va ser fet presoner i portat cap a Anglaterra. Quan els presoners eren nobles, com era el cas, el més habitual era que tornessin a casa després que les seves famílies paguessin el rescat (generalment, molt alt) que el vencedor demanava; era una manera de continuar finançant la guerra. Enric V d'Anglaterra, però, va considerar que el Duc d'Orleans era més valuós captiu (és a dir, controlat) i va prohibir que demanessin rescat per ell, una prohibició que obligava també els seus successors. Finalment, el 1440, quan el Duc d'Orléans portava vint-i-cinc anys pres i ja en feina divuit que Enric V havia mort, els anglesos van demanar el rescat i va poder tornar a casa. En aquells llargs anys en captivitat, Carles va escriure bona part de la seva extensaobra poètica, inclós el poema que va musicar Poulenc. Un cop retornat a França, es va retirar a les seves possessions i es va dedicar a les arts, formant un cercle literari cèlebre a la seva època; encara va viure vint-i-cinc anys més, potser per justícia poètica.

Aquells versos que va publicar Le Figaro no eren un poema complet, era el començament d'una balada amb cinc seccions molt similars; en totes elles demana a algú que pregui per la pau. A la primera, la que escoltarem, ho demana a la Mare de Déu; a la segona ho demana al cler; a la tercera, a la noblesa; a la quarta, a la gent que pateix la tirania i a la cinquena, a la gent que estima. La balada es tanca amb un envoie, una estrofa més curta, generalment adreçada a una instància superior per demanar-li alguna cosa; en aquest cas, l'envoie s'adreça a Déu.

La versió de Priez pour paix que he triat és la de John Brancy, un jove baríton que vaig descobrir al Wigmore Hall/Kohn Foundation International Song Competition d'enguany, em va agradar molt (les diferents rondes s'emeten via streaming, val la pena seguir-les). Ell mateix parla de la mélodie de Poulenc en aquest article que us he volgut compartir també; espero que la interpretació de John Brancy i Paul Dugan us agradi tant com a mi.

Que tingueu un bon Nadal. Aprofitem tots per estar amb la gent que estimem i tinguem un record per les famílies que estaran separades.