Apel·les Mestres - Ramon Casas
Retrat d'Apel·les Mestres - R. Casas
 
Aquesta expressió, "No passareu!", és coneguda mundialment (i crec que no exagero gaire amb aquest "mundialment") com el lema dels defensors del govern republicà durant la Guerra Civil Espanyola. Molts de vosaltres identificareu també aquestes paraules com el començament d'un poema àmpliament difós durant la guerra; recordo haver vist en algun llibre d'Història la reproducció d'una octaveta amb les quatre estrofes. El poema, però, no es va escriure durant la guerra civil; de fet, el seu autor, Apel·les Mestres, va morir als 82 anys precisament el 19 de juliol de 1936.

Aquest poema, titulat La cançó dels invadits, forma part d'un recull anomenat Flors de sang, que Mestres va escriure arran de la invasió de Bèlgica per part d'Alemanya a la Primera Guerra Mundial. Algunes fonts atribueixen l'origen de l'expressió "No passareu!" a un militar francès, Robert Philippe, que la va pronunciar durant la batalla de Verdun ("On ne passe pas!"); aquesta batalla, però, va començar el febrer de 1916 i Apel·les Mestres va aconseguir una Englantina als Jocs Florals de 1915 amb aquest recull, difícilment podia conèixer el poeta la frase del capità francès. Per altra banda, Mestres i d'altres personalitats catalanes van fer un viatge a Perpinyà per donar el seu suport a França precisament el febrer de 1916, i allà, en un sopar davant d'autoritats franceses, va llegir el poema. Donat que va tenir molt d'èxit i de seguida es va musicar, també en francès, una altra teoria sobre l'origen de la frase és que el militar l'hagués sentit a la cançó. Com sempre, si algun amable lector està millor documentat que jo, li agrairé molt que comparteixi la seva informació amb nosaltres. Fos com fos, Mestres va ser investit cavaller de la Legió d'Honor francesa pel seu suport durant la guerra en general i aquest poema en particular.

El poema, naturalment, era també molt conegut a Catalunya quan va començar la guerra civil, d'aquí el "No passareu!" o el "¡No pasarán!" que citava a l'inici de l'article. Des de llavors, l'expressió s'ha fet servir sovint en situacions en que les llibertats més bàsiques estaven compromeses, situacions reals o de ficció (Goscinny la va citar el 1969 a Astèrix a Hispània, quan el nen Pep s'enfronta a Juli Cèsar amb una fona cridant "No passareu!", i Peter Jackson la va recuperar el 2001 a El senyor dels anells pronunciada per Gandalf, és a dir, el gran Ian McKellen: "You shall not pass!"). I fins avui.

De les versions musicals que hi ha de La cançó dels invadits, volia compartir amb vosaltres la de Joan Comellas i Maristany, compositor masnoví que va viure entre 1913 i 2000. Comellas va ser membre de diversos grups culturals com Els vuits, on també hi havien el pintor Albert Ràfols Casamada i el poeta Jordi Sarsanedas, o el Círculo Manuel de Falla, que un altre dels seus membres, el també compositor Josep Maria Mestres Quadreny descriu com "una espècie de tertúlia que reunia en l'Institut Francès de Barcelona, cada dissabte, compositors i intèrprets". Un espai de llibertat on, sense pertànyer a cap escola concreta, es trencava el silenci que es vivia a fora.

És poc probable que Comellas i Mestres arribessin a trobar-se, però m'han cridat l'atenció algunes coincidències entre tots dos. Tant l'un com l'altre eren esperits inquiets que no es van centrar només en una forma de creació, i tots dos van ser també pintors (Comellas, a més, escultor i ceramista). Mestres va estiuejar durant molts anys molt a prop del Masnou, a Caldetes, i Comellas va morir també un 19 de juliol; això, naturalment, és una casualitat, però és ben curiós, oi? Musicalment, Comellas va ser eclèctic,ell mateix deia que la seva formació, no gaire completa, li permetia de ser més lliure en l'estil. Bona part de les seves obres són cançons; No passareu! forma part del cicle Lírica catalana, op. 14. És una cançó molt breu, que inclou només la primera estrofa del poema d'Apel·les Mestres. L'escoltarem interpretada per Inès Moraleda i Mac McClure.
 
 
No passareu!
 
No passareu!, i si passeu,
serà damunt d'un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que féu,
¡no passareu!