Jocs de societat dels schubertians a Aztenbrugg - L. Kupelwieser
Franz Schubert devia ser una bona persona. No ho dic per la seva música, és compatible ser un artista meravellós i una persona insofrible, ho dic pels seus amics. Aquell home tímid i de poques paraules va ser estimat en vida i recordat amb tendresa després de la seva mort per un bon grapat d'amics; penso que algú que estableix vincles tan forts i duradors per força ha de ser bona persona. Digueu-me ingènua.
Schubert va fer els primers amics fora de l'entorn familiar quan va entrar a l'Stadtkonvikt, l'internat on va estudiar, l'octubre de 1808. Aquest nucli es va anar estenent i formant el que avui coneixem com el seu cercle. El cercle, és clar, no era tancat (i això em fa pensar que cercle no és la manera més adient de dir-ne), en vint anys passen moltes coses, la gent va i bé, es discuteix i canvia; tampoc hi havia, lògicament, el mateix grau d'intimitat entre tots els membres però tots estaven units a Schubert i la història els ha aplegat definitivament. Gent de la seva edat, de més joves i de més grans; gent de bona família i gent curta de diners, professionals respectables o projectes d'artista; gent molt diferent, en definitiva, que tenia una cosa en comú, el seu amor per l'art, perquè pel nostre Franz l'amistat era compartir coneixements i amor per la bellesa, fins el punt que quan li presentaven algú volia saber si era músic, escriptor o pintor i preguntava als seus amics: Kann er was? (Què sap fer?).
Avui us vull parlar d'alguns dels membres d'aquest cercle; cada any, la setmana posterior a l'aniversari de la mort de Franz Schubert, el 19 de novembre, la dediquem a homenatjar el rei d'aquesta casa i aquest any l'homenatjarem a través dels seus amics però com que el repàs se m'ha anat allargant, aquest cop l'homenatge ocuparà dues setmanes, aquesta i la vinent. Tot i així, les entrades quedaran una mica més llargues del que és habitual, espero que igualment arribareu fins al final.
Quan Schubert va entrar a l'internat tenia onze anys; Joseph von Spaun en tenia dinou i era el seu darrer curs. Es van conèixer compartint faristol com a segons violins de l'orquestra de l'escola; Spaun, apassionat de la música, es va adonar de seguida que aquell nen tenia alguna cosa d'especial i el va "adoptar". Va ser el seu primer amic, el més fidel i una de les persones més importants de la seva vida. Spaun pertanyia a una família ben situada; va estudiar dret, va tenir un alt càrrec públic i amb el temps el van nomenar baró. Com us podeu imaginar, coneixia a moltíssima gent i va estar sempre molt pendent de posar en contacte Schubert amb persones amb les quals pensava que podia tenir afinitat o podien ajudar-lo. La complicitat entre tots dos ens va deixar un lied, Der Jüngling und der Tod, la resposta d'Spaun a la història de Der Tod und das Mädchen.
Una de les persones que Spaun va presentar a Franz va ser el seu amic Johann Mayrhofer, estudiant de filosofia i teologia primer (començo a pensar que tots els poetes feien aquests estudis), de dret més tard. L'estiu de 1814, Spaun li va enviar a Schubert un poema de Mayrhofer, que es va convertir en un dels seus primers lieder, Am See; poc després els va presentar i l'amor de tots dos per la poesia i la música va fer la resta, van ser inseparables durant molt de temps. Mayrhofer, un home extremadament sensible i, com tot el cercle de Schubert, defensor de la llibertat intel·lectual, va acabar tenint una professió tan incongruent com censor imperial, a la Viena de Metternich les coses eren molt complicades. Aquest censor de dia, artista de nit, és el segon poeta més musicat per Schubert després de Goethe; va escriure'n uns cincuanta lieder, dels quals nosaltres hem escoltat Abendlied i el meravellós Nachtstück.
Franz von Schober va ser l'amic de l'ànima de Schubert, fins al punt que els coneixien com els Schobert. Schober, un any més gran que Schubert, havia estudiat també al Konvikt però no hi havien coincidit; els va presentar Spaun la primavera de 1815. Segons totes les descripcions que n'he llegit, Schober era un jove encantador, amb una educació excel·lent, intel·ligent, sofisticat, generós i, si el retrat que en va fer Leopold Kupelwieser (també amic de Schubert) és fidel a l'original, molt atractiu. Com que podia anar passant sense treballar perquè la seva família tenia recursos, es va dedicar a les arts, malgrat haver estudiat dret: va ser escriptor, pintor i, fins i tot, per espant de molts, actor. La mare de Schober va acceptar Schubert a casa seva a finals de 1815 (acceptar vol dir en aquest cas que el mantenia com a un fill més) i el compositor es va poder alliberar així de fer de mestre per dedicar-se exclusivament a compondre. Uns quants dels poemes de Schober es van convertir en cançons; la més coneguda, sens dubte, és la que va obrir aquest blog (i molts d'altres, perquè és un himne), An die Musik.
La primera òpera que Schubert va veure va ser Iphigénie en Tauride; l'hi va dur Spaun el 1813 i el noi va sortir més que feliç del teatre. Aquell dia cantava el cèlebre Johann Michael Vogl, que uns anys després es va convertir en un dels majors admiradors i difusors de l'obra de Schubert. A Spaun, Schober i companyia els va costar molt convèncer el cantant que anés a escoltar les cançons del seu amic (parlem de començaments de 1817) i el primer cop no va quedar gaire impressionat, però va anar entrant en el món schubertià i es va convertir, segons paraules d'Spaun, en "el seu primer admirador". Va ser també el primer cantant professional que va interpretar els seus lieder i, respectat com era pels col·legues, va fer escola (segurament avui tindríem un esglai en sentir-lo però no devia ser fàcil desfer-se per primer cop de la tradició operística).
Josef von Spaun deia que Vogl havia parlat amb admiració de Lied eines Schiffers an die Dioskuren (Cançó d'un mariner als Dioscurs), dient que era "un lied magnífic i que era inconcebible que tanta profunditat i tanta maduresa poguessin sortir d'un noi tan jove". Com que aquest lied de 1816 està escrit a partir d'un poema de Johann Mayrhofer ens vindrà molt bé per il·lustrar musicalment aquesta primera part de l'entrada. Escolteu-lo (en una versió també magnífica, la de Fritz Wunderlich i Hubert Giesen) i ja em direu si Vogl no tenia tota la raó.
I la setmana vinent continuarem parlant dels amics de Schubert.
Schubert va fer els primers amics fora de l'entorn familiar quan va entrar a l'Stadtkonvikt, l'internat on va estudiar, l'octubre de 1808. Aquest nucli es va anar estenent i formant el que avui coneixem com el seu cercle. El cercle, és clar, no era tancat (i això em fa pensar que cercle no és la manera més adient de dir-ne), en vint anys passen moltes coses, la gent va i bé, es discuteix i canvia; tampoc hi havia, lògicament, el mateix grau d'intimitat entre tots els membres però tots estaven units a Schubert i la història els ha aplegat definitivament. Gent de la seva edat, de més joves i de més grans; gent de bona família i gent curta de diners, professionals respectables o projectes d'artista; gent molt diferent, en definitiva, que tenia una cosa en comú, el seu amor per l'art, perquè pel nostre Franz l'amistat era compartir coneixements i amor per la bellesa, fins el punt que quan li presentaven algú volia saber si era músic, escriptor o pintor i preguntava als seus amics: Kann er was? (Què sap fer?).
Avui us vull parlar d'alguns dels membres d'aquest cercle; cada any, la setmana posterior a l'aniversari de la mort de Franz Schubert, el 19 de novembre, la dediquem a homenatjar el rei d'aquesta casa i aquest any l'homenatjarem a través dels seus amics però com que el repàs se m'ha anat allargant, aquest cop l'homenatge ocuparà dues setmanes, aquesta i la vinent. Tot i així, les entrades quedaran una mica més llargues del que és habitual, espero que igualment arribareu fins al final.
Quan Schubert va entrar a l'internat tenia onze anys; Joseph von Spaun en tenia dinou i era el seu darrer curs. Es van conèixer compartint faristol com a segons violins de l'orquestra de l'escola; Spaun, apassionat de la música, es va adonar de seguida que aquell nen tenia alguna cosa d'especial i el va "adoptar". Va ser el seu primer amic, el més fidel i una de les persones més importants de la seva vida. Spaun pertanyia a una família ben situada; va estudiar dret, va tenir un alt càrrec públic i amb el temps el van nomenar baró. Com us podeu imaginar, coneixia a moltíssima gent i va estar sempre molt pendent de posar en contacte Schubert amb persones amb les quals pensava que podia tenir afinitat o podien ajudar-lo. La complicitat entre tots dos ens va deixar un lied, Der Jüngling und der Tod, la resposta d'Spaun a la història de Der Tod und das Mädchen.
Una de les persones que Spaun va presentar a Franz va ser el seu amic Johann Mayrhofer, estudiant de filosofia i teologia primer (començo a pensar que tots els poetes feien aquests estudis), de dret més tard. L'estiu de 1814, Spaun li va enviar a Schubert un poema de Mayrhofer, que es va convertir en un dels seus primers lieder, Am See; poc després els va presentar i l'amor de tots dos per la poesia i la música va fer la resta, van ser inseparables durant molt de temps. Mayrhofer, un home extremadament sensible i, com tot el cercle de Schubert, defensor de la llibertat intel·lectual, va acabar tenint una professió tan incongruent com censor imperial, a la Viena de Metternich les coses eren molt complicades. Aquest censor de dia, artista de nit, és el segon poeta més musicat per Schubert després de Goethe; va escriure'n uns cincuanta lieder, dels quals nosaltres hem escoltat Abendlied i el meravellós Nachtstück.
Franz von Schober va ser l'amic de l'ànima de Schubert, fins al punt que els coneixien com els Schobert. Schober, un any més gran que Schubert, havia estudiat també al Konvikt però no hi havien coincidit; els va presentar Spaun la primavera de 1815. Segons totes les descripcions que n'he llegit, Schober era un jove encantador, amb una educació excel·lent, intel·ligent, sofisticat, generós i, si el retrat que en va fer Leopold Kupelwieser (també amic de Schubert) és fidel a l'original, molt atractiu. Com que podia anar passant sense treballar perquè la seva família tenia recursos, es va dedicar a les arts, malgrat haver estudiat dret: va ser escriptor, pintor i, fins i tot, per espant de molts, actor. La mare de Schober va acceptar Schubert a casa seva a finals de 1815 (acceptar vol dir en aquest cas que el mantenia com a un fill més) i el compositor es va poder alliberar així de fer de mestre per dedicar-se exclusivament a compondre. Uns quants dels poemes de Schober es van convertir en cançons; la més coneguda, sens dubte, és la que va obrir aquest blog (i molts d'altres, perquè és un himne), An die Musik.
La primera òpera que Schubert va veure va ser Iphigénie en Tauride; l'hi va dur Spaun el 1813 i el noi va sortir més que feliç del teatre. Aquell dia cantava el cèlebre Johann Michael Vogl, que uns anys després es va convertir en un dels majors admiradors i difusors de l'obra de Schubert. A Spaun, Schober i companyia els va costar molt convèncer el cantant que anés a escoltar les cançons del seu amic (parlem de començaments de 1817) i el primer cop no va quedar gaire impressionat, però va anar entrant en el món schubertià i es va convertir, segons paraules d'Spaun, en "el seu primer admirador". Va ser també el primer cantant professional que va interpretar els seus lieder i, respectat com era pels col·legues, va fer escola (segurament avui tindríem un esglai en sentir-lo però no devia ser fàcil desfer-se per primer cop de la tradició operística).
Josef von Spaun deia que Vogl havia parlat amb admiració de Lied eines Schiffers an die Dioskuren (Cançó d'un mariner als Dioscurs), dient que era "un lied magnífic i que era inconcebible que tanta profunditat i tanta maduresa poguessin sortir d'un noi tan jove". Com que aquest lied de 1816 està escrit a partir d'un poema de Johann Mayrhofer ens vindrà molt bé per il·lustrar musicalment aquesta primera part de l'entrada. Escolteu-lo (en una versió també magnífica, la de Fritz Wunderlich i Hubert Giesen) i ja em direu si Vogl no tenia tota la raó.
I la setmana vinent continuarem parlant dels amics de Schubert.
Lied eines Schiffers an die Dioskuren
Dioskuren, Zwillingssterne,
Die ihr leuchtet meinem Nachen,
Mich beruhigt auf dem Meere
Eure Milde, euer Wachen.
Wer auch fest in sich begründet,
Unverzagt dem Sturm begegnet,
Fühlt sich doch in euren Strahlen
Doppelt mutig und gesegnet.
Dieses Ruder, das ich schwinge,
Meeresfluten zu zerteilen,
Hänge ich, so ich geborgen,
Auf an eures Tempels Säulen.
Dioscurs, estels bessons,
que resplendiu sobre la meva barca,
em recomforten a la mar
la vostra suavitat, la vostra vetlla.
Qui en ell confia fermament,
i ardit s'enfronta a la tempesta,
se sent sota la vostra llum
doblement valent i beneït.
Aquest rem que manejo
per vèncer les onades
penjaré, quan sigui estalvi
a les columnes del vostre temple.
Continua llegint: Kann er was?