La pau interior

Sense títol (1969) - M. Rothko

 

Després del 2013, Any Wagner i Any Britten, i el 2014, Any Strauss, arriba el 2015, Any Sibelius i Any Schubert. Dedicarem alguna entrada a Sibelius, que ja va tocant, aprofitant el 150è aniversari del seu naixement però sobretot (sorpresa!) ens dedicarem a Schubert. No commemorem cap aniversari rodó del seu naixement o la seva mort sinó el bicentenari del seu "any dels miracles", el 1815, l'any que va compondre gairebé cent-cinquanta lieder. Vam començar les celebracions al novembre escoltant un d'aquests lieder, dels pocs coneguts, Furcht der Geliebten; avui n'escoltarem un dels més coneguts, Wandrers Nachtlied I (Cançó nocturna del caminant I).

Schubert, com tants cops aquell any, va partir d'un poema de Goethe. És un poema breu, de només vuit versos, escrit el 1776. El primer vers ens porta al començament del Parenostre en alemany ("Vater unser, der Du bist im Himmel") i, efectivament, el poema és una pregària; el caminant prega per la pau, per alleugerir el cansament d'una vida agitada. Una de les interpretacions del poema és que aquesta pau tan desitjada és la de la mort, però també podria referir-se a la necessitat d'apaivagar el dessassosec amb pau d'esperit. Jo m'estimo més aquesta segona interpretació, potser perquè al segle XXI tots sabem el que és l'estrés i la necessitat de trobar una mica de pau interior.

El compositor només va necessitar onze compassos per escriure un gran lied a partir d'aquest poema. Si el llegiu, veureu que es pot dividir en tres parts: els quatre primers versos són una lloança a la misericòrdia de Déu; al cinquè i sisè el caminant expressa el seu neguit i els dos darrers són la pregària: omple el meu cor de pau! Aquest és l'esquema que segueix Schubert (de fet, sóc jo qui ha seguit l'esquema de Schubert). La melodia del primer vers i la del segon són la mateixa; les del tercer i el quart són molt semblants, però el que més crida l'atenció és que tots quatre versos (cada vers es correspon amb un compàs) repeteixen el mateix patró rítmic, és a dir, la durada de les notes (excepte una petita modificació al final del quart); amb això Schubert transmet sensació de recolliment. El piano, però, va canviant durant aquests quatre versos i és aquí on comencem a sentir la inquietud del caminant.

Anem amb els versos cinquè i sisè. Ara sentim aquesta inquietud amb un lament inicial que, tot i ser prou moderat, contrasta amb la serenor anterior; la veu es recull per donar pas al final de la cançó mentre que el piano es fa més present. És a dir, novament és el piano qui ens mostra realment el que sent el caminant. Amb això arribem a la pregària final; Schubert reforça el prec (i la cançó, perquè la frase es una preciositat) afegint-hi una repetició. I l'onzè compàs? És un breu postludi.

Sabeu què va fer Schubert el 5 de juliol, quan va acabar d'escriure aquest lied? Escriure'n tres més. Sí, ja sé que estem parlant del rei d'aquesta casa i estic molt esbiaixada, però no em digueu que no és per treure's el barret, perquè a més el noi tenia només divuit anys...

Wandrers Nachtlied I és un lied exquisit. No sé si és dels que fa afició però penso que sí és dels que descriuen perfectament el que és un lied, com es pot fondre el poema amb la música. Espero que us agradi tant com a mi la versió que n'he triat; canta el baríton Florian Boesch acompanyat per Roger Vignoles.