Portrait, ou Dulcinée - Marcel Duchamp
Retrat, o Dulcinea - M. Duchamp
 
Cançons bàquiques, de brindis, de taverna, trinklieder, drinking songs, chansons à boire... cançons que es canten mentre es beu, que conviden a beure i que existeixen segurament des que existeixen el vi o la cervesa. El seu origen és popular, per descomptat, però també han trobat el seu lloc a la cançó artística, bé imitant les originals o en versió més sofisticada.

Que jo recordi, al blog n'hem escoltat dues. Una, no fa gaire, quan celebràvem el bicentenari de Wagner; parlàvem de "la cançó de la puça" que canta el Mefistòfil de Goethe acompanyat dels parroquians d'una taverna; clarament, un reflex de la cançó popular. L'altra, amb motiu de la mort de Dietrich Fischer-Dieskau (i ja ha passat un any!), Auf das Trinkglas eines verstorbenen Freundes, un emotiu brindis en memòria d'un amic mort. La que escoltarem aquesta setmana la vaig incloure a la llista de cançons felices, no tant per feliç com per alegre; tal i com us deia llavors, alegre en el sentit d'"excitat alegrement per la beguda". Es tracta de Chanson à boire, de Maurice Ravel, que té un origen cinematogràfic.

El director de cinema Georg Pabst estava preparant el 1932 una pel·lícula sobre Don Quixot amb el baríton rus Fiódor Xaliapin com a protagonista, i volia que la banda sonora inclogués tres cançons: una serenata, una cançó heroica i una de còmica. Pabst va encarregar les cançons a diferents compositors, entre ells Ravel, sembla ser que per separat i en secret; Ravel les va escriure (són les darreres peces que va completar) però el director finalment les va descartar. No està gaire clar perquè; hi ha fonts que diuen que Ravel, per motius de salut, no va ser a temps de complir el termini que marcava el contracte, d'altres que diuen que Pabst considerava que Ravel no era prou conegut o o que les cançons no li havien agradat. El cas és que les cançons que es van incloure a la pel·lícula van ser les de Jacques Ibert.

Les cançons de Ravel, Don Quichotte à Dulcinée, totes tres amb poemes de Paul Morand, estaven escrites originalment per a orquestra i l'any 1933 en va fer la versió per a piano. A la primera cançó, Chanson romanesque, sentim el Don Quixot amant, capaç d'aturar el món si Dulcinea li ho demanés; a la segona, Chanson épique, ens parla el Don Quixot guerrer, que mentre vetlla les armes compara Dulcinea amb la Mare de Déu; a la tercera Chanson à boire coneixem un Don Quixot bevedor, que brinda per l'amor i l'alegria.

El vi és present al poema i també a la música. Des de bon començament, amb els arpegis descendents (que es repeteixen entre estrofes i al final) que ens fan pensar en la manca d'equilibri del cavaller, però sobretot a la tornada, a on sentim les seves dificultats per parlar: el glissando sobre les paraules "je bois" o el vers "Lorsque j'ai ... lorsque j'ai bu!" entretallat, amb singlot del piano inclòs.

Després de les dues primeres cançons, molt intimistes, a la tercera de cop i volta el cantant ha de mostrar-se més o menys embriac a ritme de jota. És a dir, que el perill de sobreactuació és gran. Com s'hi enfronten els cantants als recitals? La veritat, com poden, i podeu fer un tomb per Youtube per fer-vos una idea; hi ha qui sembla que ens està enganyant i a la copa hi té suc de taronja en lloc de vi, qui està un punt alegre i brinda amb elegància, qui va una mica més tocat però conserva el bon gust i qui ja hauria de començar a anar passant cap a casa. En silenci, preferiblement.

És a dir, que hi ha molt de marge per interpretar aquesta cançó, i nosaltres, com a oients, també tenim cadascun els nostres criteris. Quantes copes diríeu que porten a sobre els nostres intèrprets (en una versió d'estudi), Gerald Finley i Julius Drake?

Que tingueu una bona revetlla de Sant Joan!
 
Chanson à boire 
 

Foin du bâtard, illustre Dame,
Qui pour me perdre à vos doux yeux
Dit que l'amour et le vin vieux
Mettent en deuill mon coeur, mon âme!

Ah! Je bois à la joie!
La joie est le seul but
Où je vais droit...
Lorsque j'ai ... lorsque j'ai bu!

Foin du jaloux, brune maîtresse,
Qui geint, qui pleure et fait serment
D'être toujours ce pâle amant
Qui met de l'eau dans son ivresse!

Ah! Je bois à la joie!
La joie est le seul but
Où je vais droit...
Lorsque j'ai ... lorsque j'ai bu!

Maleït sia el bastard, il·lustre dama,
que per perdre'm als vostres dolços ulls
diu que l'amor i el vi vell
entristeixen el meu cor i la meva ànima!

Ah! Bec per l'alegria!
L'alegria és l'únic objectiu
cap el qual vaig directe...
quan... quan he begut!

Maleït sia el gelós, bruna senyora,
que es queixa, que plora i fa vots
de ser sempre aquest pàlid amant
que aigualeix la seva embriaguesa!

Ah! Bec per l'alegria!
L'alegria és l'únic objectiu
cap el qual vaig directe...
quan... quan he begut!