La Madeleine aux deux flammes - Georges de La Tour
Magdalena amb dues espelmes - G. de La Tour
Franz Schubert va escriure un bon grapat de cançons per a diverses veus i piano, però, si no vaig errada, de duets per a veu femenina i masculina només en va escriure dos. Un el vam escoltar fa uns anys, dins de la sèrie dedicada a les Cançons de Wilhelm Meister. Es tracta de Nur wer die Sehnsucht kennt, una cançó que la majoria de compositors adjudiquen a Mignon, però que a la novel·la de Goethe és en realitat un duo de Mignon i l'arpista. L'altre, Licht und Liebe, l'escoltarem avui.

Curiosament (o no), el text està extret d'una obra de teatre, i és una cançó que canten dos personatges, un home i una dona. L'obra en qüestió és Der Tod Friedrich der Streitbare [La mort de Frederic el Bataller], que se centra en l'episodi de la mort de Frederic II, duc d'Àustria i d'Estúria. Com el seu sobrenom indica, el duc era molt partidari d'embolicar-se en guerres amb els veïns, i així va ser que el 1246 va morir als trenta-cinc anys a la batalla del riu Leitha (un afluent del Danubi fronterer entre Àustria i Hongria) lluitant contra els hongaresos. Més enllà de la llaminera oportunitat de situar una obra en l'Edat Mitjana, que ja sabem que això als poetes romàntics els agradava molt, no he sabut trobar cap fet especial pel qual Frederic II sigui recordat o que el faci mereixedor del protagonisme d'una obra de teatre. Llevat que sigui que, en morir sense descendència, va ser l'últim governant de la casa de Babenberg, una dinastia a la qual Matthäus von Collin volia dedicar un cicle. Però bé, Collin coneixia sens dubte molt millor que jo la història del Sacre Imperi Romanogermànic.

El cert és que l'autor va romantitzar el personatge, és a dir, el va guarnir amb trets que s'adequaven amb els gustos literaris de l'època; ell mateix explica al pròleg que no hem d'esperar veracitat històrica sinó un estil històric. Així és com a l'escena segona de l'acte quart trobem Frederic recordant melancòlicament els feliços temps passats, temps de pau. Llavors sent una veu d'home que canta a l'amor; el duc se sorprèn de sentir aquests sons beneïts i encara se sorprèn més quan sent a continuació una dona que canta, també desconeguda; el duc s'adona que el lament de la dona i el seu són ben bé el mateix. Finalment, les dues veus s'uneixen i canten juntes els mateixos versos que havia cantat primer l'home. Llavors entra en escena Agnès de Merània, la muller del duc, i Frederic se sent reconfortat en la seva tristesa.

Aquests cants, sense les acotacions de Frederic, les reprodueix Schubert en el seu lied Licht und Liebe. Sentim un home que canta la primera estrofa, amb una dolça melodia plena de lirisme; la segona estrofa, més llarga, és cantada per una dona i té un caràcter diferent: és animada, inquieta, i té molt de recitatiu. Totes dues veus s'uneixen per cantar els versos de la veu masculina, amb una melodia variada respecte a la de l'inici i la repetició insistent de les primeres paraules, Liebe ist ein süsses Licht [L'amor és una llum dolça]. És una cançó preciosa que escoltarem interpretada per Anke Vondung, Konrad Jarnot i Christoph Berner.

Matthäus von Collin no ha passat a la història com un gran poeta, però Schubert va tenir bon ull per triar cinc poemes seus que es van convertir en cinc lieder molt diferents entre ells i, almenys en dos casos, Der Zwerg i Nacht und Träume, obres mestres. Un tercer, Herrn Josef Spaun, Assessor in Linz, és un divertit sainet; avui escoltarem Licht und Liebe i només ens en quedarà un per escoltar, Wehmut, que ja me l'he apuntat per escoltar-lo la temporada vinent dedicant-li especial atenció al poeta per acomiadar-lo com es mereix.

De moment, digueu-me què us sembla Licht und Liebe. Sabeu què em crida l'atenció, d'aquests versos? Que en un context romàntic, en el qual l'amor se sol vincular a la nit, la foscor i el misteri, es digui que l'amor és llum. Trobo que és un concepte molt il·lustrat.

 

Licht und Liebe

Liebe ist ein süsses Licht.
Wie die Erde strebt zur Sonne,
Und zu jenen hellen Sternen
In den weiten blauen Fernen,
Strebt das Herz nach Liebeswonne:
Denn sie ist ein süsses Licht.

Sieh! wie hoch in stiller Feier
Droben helle Sterne funkeln:
Von der Erde fliehn die dunkeln
Schwermutsvollen trüben Schleier.
Wehe mir, wie so trübe
Fühl ich tief mich im Gemüte,
Das in Freuden sonst erblühte,
Nun vereinsamt, ohne Liebe.

L’amor és una llum dolça.
Tal com la terra malda cap al sol
i cap a cada estrella brillant
en la llunyania de l’atzur,
així el cor malda pel goig de l’amor;
perquè és una dolça llum.

Guaita, que enlaire, en silenciosa celebració,
centellegen, allà dalt, els brillants estels:
de la terra fugen les boires fosques,
tèrboles, plenes de tristor.
Ai de mi! Que trist em sento
en el fons de la meva ànima,
abans m’esbadellava en la joia
i ara, solitari, sense amor.

(Traducció de Salvador Pila)

 

Articles relacionats