El 1843 Franz Liszt va publicar una col·lecció de sis cançons que n'incloïa dues amb poemes de Heinrich Heine: Die Loreley i Im Rhein, im schönen Strome. L'any següent, en una nova col·lecció, hi havia tres lieder més a partir de versos de Heine: Du bist wie eine Blume, Vergiftet sind meine Lieder i Morgen steh' ich auf. Finalment, el 1860 va publicar un recull de les seves cançons, i el tercer quadern, dedicat al poeta, n'afegia a la llista dues més: Anfangs wollt ich fast verzagen i Ein Fichtenbaum steht einsam. I ja està, aquests són els set únics poemes de Heine que Liszt va musicar, tots set pertanyents al Buch der Lieder. Tot sembla indicar que aquesta setmana tornem a la nostra nova llista, "El Buch der Lieder i deu compositors", oi? Efectivament, i ho farem amb Vergiftet sind meine Lieder, una gran cançó.
Trobem el poema Vergiftet sind meine Lieder cap al final del Lyrisches Intermezzo, el llibre de Dichterliebe. És el poema n. 51 de la col·lecció, ben a prop de tres dels triats per Schumann, els n. 54 a 56 (Mein Wagen rollet langsam, Ich habe in Traum geweinet i Allnächtlich im Traume seh ich dich). El poema és breu, només té dues estrofes, i amb aquests vuit versos Liszt va compondre una de les cançons més enrabiades, furioses i amargues de tot el repertori. I d'on surt tant de sentiment negatiu? De la primera paraula del primer vers: Enverinades. El poema comença dient Enverinades estan les meves cançons, i aquest adjectiu que trenca l'ordre natural de la frase marca el caràcter del poema i del lied.
Fixeu-vos que més amunt he parlat dels "set únics poemes de Heine que Liszt va musicar", he obviat el nombre de cançons perquè en va escriure vint, pel cap baix. Als anys 50, el compositor va començar a revisar les seves cançons, i sovint les noves versions que publicava són tan diferents de les originals que no cal estudiar les partitures per trobar-hi les diferències; per a les nostres orelles, clarament, són altres cançons. Els musicòlegs encara van de corcoll endreçant els lieder de Liszt, i Vergiftet sind meine Lieder és un dels que encara no està perfectament classificat. Se sol considerar que la versió publicada el 1860, que revisava la publicada el 1844 (composta probablement un parell d'anys abans), és LA versió, la que escoltem a recitals i enregistraments, però encara hi ha una altra versió, publicada el 1870, que a més circula en dues revisions diferents.
Per simplificar, considerarem de moment (només de moment) que els canvis entre les versions de 1860 i 1870 són menors. La línia vocal comença en forte i amb la indicació heftig deklamiert [declamat impetuosament]; com que, a més, la primera paraula, vergiftet, està separada de la resta de la frase per un silenci, més d'un oient despistat haurà fet un bot a la cadira en sentir-la. La segona frase musical, indicada en piano, es correspon amb el segon vers i té un caràcter molt diferent (els intèrprets ens diran si té més de lament, d'autocompassió, d'excusa o de reflexió). Llavors venen els dos versos següents, que s'adrecen a la destinatària per dir-li que li ha amargat la vida (i el cantant té un calderó sobre Leben, vida, per si s'hi vol recrear).
El piano, amb uns acords en forte i amb caràcter appassionato, introdueix l'estrofa següent. Els dos primers versos ens fan pensar en una cançó estròfica, fins que el cantant repeteix "anders sein". Llavors el piano de Liszt s'obre pas (fins aquí era estranyament contingut) i anticipa tota la ràbia de la veu poètica; quan tornem a sentir el cantant serà novament en forte, per parlar de les serps que ocupen el seu cor (entre les quals, l'estimada, també destacada amb un calderó sobre Geliebte), abans que el piano vagi disminuint la seva agitació fins al morendo.
Ara que hem repassat la cançó, us parlaré d'una diferència significativa entre partitures. La segona versió, la del 1860, no era una sinó dues: per a tenor i per a baríton. La versió del baríton tenia preludi i la del tenor, no. No he trobat cap explicació del perquè d'aquesta diferència, així que em llanço i us explico la meva interpretació: el heftig deklamiert d'un baríton, per la pròpia naturalesa de la veu, sonarà generalment més contingut que el d'un tenor, i el preludi, uns acords que anticipen la seva frase, pot reforçar-ne l'efecte. En canvi, digues-li a un tenor que ha de cantar impetuosament en forte i, per poc que s'hi posi, tendirà a heldentenor. La veritat és que l'efecte de la veu començant d'aquesta manera tan abrupta, sense intervenció prèvia del piano, impressiona. I com que la cançó és fantàstica, i deixa tanta llibertat als intèrprets, i se'n poden fer tantes lectures, i a més és tan curta, aquí podreu escoltar-ne dues versions; la del 1860 sense preludi, que interpreta el tenor Nicolai Gedda acompanyat per Lars Roos, i la del 1870 (amb preludi; no sé si existeix sense), amb el baríton Konrad Jarnot i el pianista Alexander Schmalcz.
No us he parlat de la versió del 1844, que actualment no està editada. N'he trobat, però, un enregistrament, i no me n'he pogut estar, perquè és una raresa, així que aquí la teniu també, interpretada per Benjamin Brecher i Robert Koenig En reconeixem la melodia, sí, però el caràcter és totalment diferent, molt més trist, i per les repeticions que fa Liszt, sembla que les paraules més importants no són les primeres, sinó les últimes.
Espero que gaudiu de Vergiftet sind meine Lieder, i que, si us ve de gust, continueu remenant enregistraments: tenors amb preludi, barítons sense, i sopranos i mezzosopranos afegint-se a la festa.
Vergiftet sind meine Lieder; -
Wie könnt es anders sein?
Du hast mir ja Gift gegossen
Ins blühende Leben hinein.
Vergiftet sind meine Lieder; -
Wie könnt es anders sein?
Ich trag' im Herzen viel Schlangen,
Und dich, Geliebte mein.
Enverinades estan les meves cançons...
com podria ser si no?
Si tu has regat amb verí
la flor de la meva vida.
Enverinades estan les meves cançons...
com podria ser si no?
Porto moltes serps dins del cor,
i a tu, estimada meva.
Articles relacionats
En somnis jo et veia
Avui e...
Odi
Un home està furiós...El color maligne
Em vaig...