Tanta dolcezza

Franz Liszt va publicar els Tre sonetti di Petrarca el 1846, primer la versió per a piano sol i uns mesos més tard les cançons. Es creu que primer va compondre les cançons, encara que es publiquessin més tard; es creu també que les havia compost uns anys abans de la seva publicació, durant la seva relació amb la comtessa Marie d'Agoult, que devia ser un dels escàndols de l'època a París. El 1835, la comtessa, de trenta-dos anys, casada i amb dos fills, va deixar el seu marit per anar-se a viure amb el pianista, vuit anys més jove que ella, amb qui tenia una relació des d'en feia dos. Entre 1835 i 1839 la parella va viure a Suïssa i Itàlia i van néixer els seus tres fills; els cinc anys següents, Liszt se'ls va passar sobretot fent gires per Europa i sembla que quan es van publicar els tres Sonets la relació de la parella ja havia acabat. Tanmateix, se sap que havien conegut i llegit Dante i Petrarca durant aquells anys i, sigui cert o no, és temptador pensar que Liszt feia seves les paraules de Petrarca a Laura i les convertia en cançons per a Marie.

Les tres cançons són exuberants, apassionades, brillants, romàntiques de quan el Romanticisme era revolucionari. Liszt les va escriure pensant en un tenore di grazia (el que ens cantaria Rossini o Bellini), amb molts aguts amb alternatives encara més agudes (a les partitures sovintegen els “ossia”); no hi ha gaire enregistraments amb aquest tipus de tenor i haig de confessar que he evitat els que hi ha perquè hi tinc poca afinitat; així que vam escoltar la primera cançó, Pace non trobo (sonet n. 104), en la veu de Luciano Pavarotti, i la segona, Benedetto sia'l giorno, (sonet n. 47), en la de Jonas Kaufmann. Si ara escoltéssim la tercera, I' vidi in terra angelici costumi (sonet n. 123) amb un altre tenor o amb un baríton, que també el canten sovint, ja tindríem el cicle complet, però us estaria furtant una part de la història.

El 1883, quan tenia setanta-dos anys, Liszt va publicar una segona versió dels Tre sonetti di Petrarca. Durant la dècada dels 60 havia viscut en un monestir franciscà a Roma, on havia rebut les ordes menors; la mort del seu fill amb vint anys i la de la seva filla gran amb vint-i-set l'havien empès a retirar-se del món. Durant els 70 va tornar a l'activitat, sobretot com a professor, fins que el 1881 va patir una mala caiguda de la qual no va acabar de recuperar-se mai. Les seves obres d'aquests darrers anys són molt diferents de les de quaranta anys enrere, més introspectives i sòbries, i aquest canvi es reflecteix també en els tres sonets, que va revisar perquè pensava que era una tasca adequada per a la vellesa corregir la seva obra de joventut per a millorar-la.

A la primera versió de les cançons, totes tres comparteixen tonalitat; a la segona, Liszt en diferencia el caràcter donant una tonalitat diferent a cadascuna i, a més, intercanvia l'ordre de les dues primeres. La línia vocal se simplifica; els aguts impetuosos i els ossia més impetuosos encara desapareixen, perquè ara les cançons estan escrites per a baríton. Aquest canvi de tessitura afecta també el piano, que perd brillantor; perd també unes quantes (bastantes) notes pel camí i els preludis, interludis i postludis s'escurcen. Si esteu pensant que Liszt la va espifiar amb els canvis, feu-ne un tast; si un cop escoltat continueu pensant-ho, sapigueu que no esteu sols.

Jo no sabria amb quina de les dues versions quedar-me, i aquests dies les he escoltades totes dues més vegades del que seria raonable. És cert que la primera versió és irresistible en la seva opulència, però la segona expressa una tendresa i una intimitat igualment irresistibles. I' vidi in terra angelici costumi és una cançó preciosa agafem la partitura que agafem, però com que ja hem escoltat dues cançons de la primera versió, us proposo d'escoltar ara la de la segona, en la també preciosa interpretació de Christoph Pohl i Tobias Krampen. La segona versió és bastant més lenta, molto lento e placido, en lloc de l'andante de quaranta anys enrere; no és que hi manqui algun apassionato, però hi sovintegen més els dolcissimo. I el més sorprenent de tot: així com el Liszt de vint-i-tants tenia horror vacui musical, el de setanta es permet de deixar el seu cantant sol durant els dos primers versos del segon tercet del sonet, allà on a la primera versió hi ha uns acords arpegiats com a acompanyament.

I ja ho tenim: per fi, un cicle començat i acabat! Hauré de marcar la data al calendari, perquè és el primer en set anys. Pels aficionats als catàlegs, el cicle Tre sonetti di Petrarca apareix al llistat amb el seu número de catàleg genèric, S. 260, i cada cançó amb l'específic de la versió: S. 260a per a la primera i S. 260b per a la segona. I ara que us he aclarit que les tres cançons són tres, però són sis, tenim l'excusa perfecte per escoltar les tres que ens falten. Tot sigui per tenir tots els cicles a mig escoltar.